LA GALERIA
Embolicar la troca
Els cuiners enganyen la gana cultural dels qui tenen a taula amb confusió semàntica
Tres amics vam anar a dinar, fa uns dies, en un restaurant d'aquests anomenats de luxe, i ho dic així per fer-ne via. Asseguts a taula, davant la mala cara del cambrer que esperava la decisió, vaig demanar tàrtar de remolatxa i un carpaccio Saint James amb timbal d'espinacs, després d'haver llargament dubtat entre una cassoleta d'hortalisses i ventresca cruixent, una mussolina de xirivies, un chutney d'endívies, un xup-xup de conill amb pebrot d'Ezpeleta, un ànec rostit amb osella i germinat de sanguinyol, un torró de turbot amb vinagreta de fonoll o un caviar de carbassó amb oli de llorer.
La cuina estava bé (preus molt qüestionables, això sí), però les papil·les gustatives m'estaven dient contínuament que hi havia molt més refinament en la redacció dels plats de la carta que no pas en la preparació dels cuinats, cosa que ja quasi m'hauria de semblar normal a aquestes altures, és clar. Els mestres cuiners, que la societat contemporània decora amb estrelles com si fossin generals de l'exèrcit, saben prou bé que és molt més fàcil inventar un neologisme que trobar un sabor nou. Em semblà genial el redactat de la carta i, malgrat que sempre he tingut una especial veneració per tota manifestació terrenal del geni, pensava que aquell cuiner i en general els grans cuiners enganyen la gana cultural dels qui tenen a taula bo i creant-los una confusió semàntica absoluta entre carn, peix i verdures, que obliga cada lectura a una explicació de text, i això transforma cada maître o cambrer en un intèrpret encarregat de traduir el llenguatge de cuina a un llenguatge normal i corrent. Va ser una sensació personal que cap conversa o comentari posteriors no van poder esborrar, ja se sap que les sensacions i els sentiments no es demostren ni es raonen, però se solen tenir ben reblats. Una altra conseqüència resultà inevitable, és clar: la lectura d'aquella carta de restaurant em portà a pensar en els discursos de la majoria de polítics, ofici dels quals (també sensació personal) és embolicar la troca. Ja se sap que, en política, aquell qui mana és un recipient i nosaltres una secreció. Si el recipient és cúbic, nosaltres som cúbics; si el recipient és esfèric, som esfèrics. El poble, la ciutadania, no tenim estructura pròpia, som fets amb pastalluna. Cada vegada em sembla més veritat allò de Hobbes: que la democràcia és una aristocràcia d'oradors (o de llengueruts –i això ho dic jo).
