El primer Xavier Monsalvatje
Va deixar en pocs
anys una empremta eterna a la ciutat
que el va enamorar
L'any passat vam commemorar el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona, 1912 - Barcelona, 2002). Justament una de les aportacions més rellevants d'aquest centenari va ser el llibre de José Guerrero Martín Xavier Montsalvatge, administrador de armonías y silencios. El azar, la equidistancia y la fuerza del destino (Barcelona, Témenos, 2012). El seu biògraf explica en el primer capítol, Adiós a la vida, com Montsalvatge, ja malalt, es va negar a canviar de llit i va implorar als seus familiars que el deixessin morir en aquell llit: “Perquè en aquest llit hi van morir el meu pare i el meu avi.” Era un llit d'origen olotí amb una capçalera amb una talla policromada de la Mare de Déu del Tura.
L'avi patern era Francesc Monsalvatje i Fossas (Olot, 1853 - Girona, 1917), banquer i historiador instal·lat a la sucursal de la banca familiar a la pujada del Pont de Pedra de Girona, i dedicat a les Noticias históricas (26 vol.) del comtat de Besalú, obra de reconeguda aportació documental.
El pare era Francesc-Xavier Monsalvatje i Iglésias (Olot, 1881-1921), a qui Josep Pujol i Coll ha dedicat el llibre Perfils de Xavier Monsalvatje (1881-1921), Girona, Fundació Valvi-Curbet ed. 2012. En el trànsit del pare al fill es va decidir el canvi de la grafia del cognom de Monsalvatje a Montsalvatge. He estat a punt de titular aquest article L'altre Xavier Monsalvatje, però finalment m'he decidit per la primacia cronològica i per deixar ben clar que l'un sense l'altre no es podrien entendre.
Avui, doncs, vull subratllar la importància del volum de Josep Pujol, que és molt més que una biografia de Xavier Monsalvatje, el jove i diletant banquer, escriptor i pintor olotí que, instal·lat a Girona, se'n va enamorar i va somoure els fonaments de la ciutat morta, al gust del decadentisme de l'època, i la va sacsejar amb el seu cosmopolitisme i el seu entusiasme per la música, la literatura i l'art, també la moda, que es desenvolupava al centre d'Europa i que arribava aquí amb comptagotes de la mà de personatges com ell i també de l'arquitecte i amic seu Rafael Masó. Els viatges i la correspondència són el testimoni privilegiat que ens aporten les pistes per tal de reconèixer l'aire fresc i renovador que va arribar a la ciutat “negra i trista”, per dir-ho amb paraules de Carles Rahola en el pròleg a Ombres (Girona, establiment tipogràfic de Pacià Torres, 1906), el primer aplec d'articles i narracions publicat per Xavier Monsalvatje en format de llibre. Van seguir amb intermitència alguns llibres més: Terra de gestes i de beutat. Girona (conjuntament amb Joaquim Pla, Girona, Tipografia Dalmau Carles, 1917), L'anell triangular de la deessa (Barcelona, Imp. Ràfols, 1920), Guía de Gerona y su provincia (conjuntament amb Joaquim Pla Cargol, Josep Esteva i Manuel Ibarz Grao, Girona, Dalmau Carles Pla, 1921), i el llibre pòstum editat a cura de Joaquim Pla Proses del viure a Solius (Girona, Dalmau Carles Pla, 1922).
Josep Pujol ressegueix la nissaga des del segle XIV i en un itinerari que va des del mont salvatge de la Comafreda, a Sant Joan de les Abadesses, fins a Olot, Figueres, Girona i Barcelona, en un trànsit des de l'activitat pagesa fins al desenvolupament de la filatura i de negocis financers. Aprofundeix en els contactes artístics i intel·lectuals, en la fal·lera pels ex-libris d'alguns dels membres de la família i en l'intent, l'any 1909, de fer de Figueres un centre d'irradiació cultural com era Besiers amb la representació a l'aire lliure de Canigó, de Verdaguer, sota la direcció teatral d'Adrià Gual, l'adaptació teatral de Josep Carner i il·lustracions musicals de Jaume Pahissa. L'intent parcialment fallit a causa de la tramuntana el 1909 porta Pujol a afirmar que “Figueres no va ser la Besiers catalana, ni els Montsalvatge varen reconvertir-se en empresaris de turisme cultural”.
Però l'episodi figuerenc promogut per una altra branca ens posa en antecedents de la clara vocació d'agitació cultural que Xavier Monsalvatje va assajar amb èxit a Girona, primer impulsant la revista Enderroch i els seus Jocs Florals de 1902, que van tenir continuïtat ja fora de l'aixopluc de la revista. I també amb la societat Athenea, del 1913 al 1917, recollint les dèries iconoclastes de la colla d'amics inicials, Monsalvatje, Miquel de Palol, Prudenci Bertrana i Carles Rahola, i la construcció d'amistats transversals amb Rafael Masó, Joaquim Pla i Cargol i Tomàs Sobrequés, impulsor de Scherzando, paradigma de la vida musical de la ciutat.
Pujol desgrana, com les monges d'una taronja, el conjunt de l'obra literària de Monsalvatje, que només es pot entendre si resseguim el trànsit d'estils i preocupacions, en el conjunt d'articles publicats en moltes revistes de Girona i de Barcelona com ara Joventut, Lletres, el Suplement Literari de l'Autonomista, Cultura, Scherzando, Ploma i Llapis i El Poble Català. El llibre de Pujol incrusta els textos de Monsalvatje, en una mena d'edició de l'obra completa, integrant-los en la seva pròpia aproximació i anàlisi: Primeres obres, Ombres, Miniatures, Cançons a Emmo, Articles a Girona i Miniatures cristianes, per fer una síntesi de l'obra dispersa i de l'obra aplegada. Transició del romanticisme vuitcentista al modernisme tocat pel decadentisme, al noucentisme reformador i classicitzant (recordem la passió de Monsalvatje per Fidel Aguilar). Amb precisió d'orfebre, Pujol construeix un edifici complet, complex, coherent i il·luminador que brilla amb llum pròpia en la pulsió reformista dels articles dedicats a Girona i amarats de voluntat de canvi i d'inspiració de polítiques com ara Pro Devesa (el Gironès, 1916) i, sobretot, el text La Girona Nova, que Monsalvatje escrigué per al catàleg de l'exposició d'Artistes Gironins a les Galeries Laietanes (juny de 1918).
Mecenes, escriptor, pintor, melòman i polític del catalanisme regionalista, Xavier Monsalvatje va deixar en pocs anys una empremta eterna a la ciutat que el va enamorar i a la qual va dedicar amb Joaquim Pla una mena de llibre manifest inigualable.
