Opinió

LA GALERIA

Amant Dalí... ar

Amanda Lear tenia una rara habilitat per estar sempre en el lloc oportú amb les millors companyies: Dalí, Beatles, Ferry, Bowie...

Fent d’excel·lent guia durant una recent visita nocturna al Castell Gala Dalí de Púbol, Jordi Artigas, coordinador d’aquesta casa museu i de la de Portlligat, va esmentar en algun moment de la vetllada el nom d’Amanda Lear, amiga, musa, acompanyant i amant de Dalí –Amant Dalí... ar–, sense que calgui entrar en gaires detalls sobre si l’artista era sexualment actiu o no i en quina direcció, perquè el tema ja ha estat prou tractat, especialment aquest estiu. La qüestió és que Amanda Lear és tot un personatge per ella mateixa, amb una biografia farcida de misteri i ambigüitat i una rara habilitat per estar sempre en el lloc oportú –el París de l’edat daurada de l’alta costura, el Swinging London, el Nova York de Studio 54– amb les millors companyies, ja fossin els Beatles, Brian Jones dels Stones, Keith Moon dels Who, Bryan Ferry –ella apareixia vestida de cuir i amb una pantera negra a la portada del segon disc de Roxy Music, For your pleasure (1973)– o David Bowie, que va encoratjar Amanda, fins llavors coneguda sobretot com a model, perquè es dediqués a la música, i fins i tot li va pagar unes classes de cant i ball. Aparentment va ser també Bowie qui, en plena època glam, va crear el mite –o no tan mite, però com va dir Alaska, ¿A quién le importa?– que Amanda era, en realitat, un home.

Aquell bell animal de veu greu que era Amanda Lear a mitjan anys setanta va saber aprofitar l’oportunitat que li va oferir l’explosió de la disco music, quan va sortir de les catacumbes de les discoteques gais de Nova York per convertir-se en un fenomen mundial gràcies a la pel·lícula Saturday Night Fever, el 1977. El mateix any, Amanda Lear va debutar amb un disc titulat I am a photograph, gravat en els estudis de Giorgio Moroder a Munic –en aquell moment, la gran capital de la música disco europea–, que contenia èxits com ara Blood and Honey, Tomorrow i Queen of Chinatown. A diferència d’altres celebritats que han tingut una relació episòdica i superficial amb la música, i especialment amb la música de ball, Amanda Lear ha desenvolupat una llarga carrera que inclou una vintena de discos. El 1993 va ratificar la seva connexió surrealista amb un disc titulat Cadavrexquis i, el 2012, va renegar del seu passat de disco queen amb I don’t like disco. L’any 2016, després de publicar Let me entertain you va anunciar que es retirava del món de l’espectacle.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a