L'apunt

L’APUNT

Paràbola del cineclub d’Olot

Hi va haver un temps en què els cine­clubs hau­rien pogut afir­mar, com Mar­gue­rite Your­ce­nar a les seves Memòries d’Adrià, que entre la des­a­pa­rició dels déus pagans i la irrupció del déu cristià els humans van estar com­ple­ta­ment sols. Si durant l’imperi romà ja hagués exis­tit el cinema, hau­ria estat la seva edat d’or. Ni tan sols els gla­di­a­dors hau­rien pogut com­pe­tir-hi, i avui evo­caríem amb passió unes ses­si­ons dobles sobre la guerra de les Gàl·lies, les esta­ci­ons de l’any segons Vir­gili o la con­fecció de sandàlies. Però el cine­clu­bisme va arri­bar en l’inter­regne entre la pobresa i el capi­ta­lisme, un déu incle­ment que no tolera els con­sols de la ficció, si no és perquè sapi­guem que estem sols, i que algú altre que no és d’aquest món també ho sap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia