LA GALERIA
El Museu Dalí tanca...
La pel·lícula no es va comercialitzar, i ara es rescata tot plegat en un intent de posar les coses al seu lloc
El Museu Dalí tanca... a les set. Aquest és el títol de la pel·lícula que l'any 1988 es rodava a Figueres i comarca, dirigida per Josep Montalat i produïda per Francesc Giró. Fa exactament 25 anys i ara, per la idea i tenacitat de l'amic Lluís Benejam, se'n fa tota una celebració commemorativa.
La setmana passada, es va inaugurar una exposició a la Casa Empordà (l'antic escorxador de Figueres) que fa les delícies de tota aquella gent que, d'una manera o altra, va prendre part en la pel·lícula, exposició que té el segell inconfusible de Lluís Benejam, gran especialista en tot això del cartellisme cinematogràfic. Dimecres que ve es farà una taula rodona sota la cúpula del Museu Dalí, també sobre aquella gran pel·lícula de què ara diuen els experts que si Berlanga l'hagués agafat tal qual i l'hagués signat, de ben segur hauria aconseguit un Goya.
Com que som a la capital del surrealisme, cal fer notar que la pel·lícula no es va comercialitzar, i ara es rescata tot plegat en un intent de posar les coses al seu lloc: el record emocionat del director, el gran Josep Montalat; l'aportació cabdal del productor, Francesc Giró; el reconeixement dels protagonistes, Amparo Moreno i Emilio Gutiérrez Caba (que seran a Figueres dijous que ve); l'entusiasme i voluntat dels actors i figurants, que van ser molts; la intervenció estel·lar dels Nens de Boadella, que es mereixen el gran reconeixement que no van tenir prou en aquells anys d'actuació; la reestrena entranyable de la música d'Eva Mas, i una reivindicació general del Museu Dalí com a escenari ideal d'una gran pel·lícula.
Per sobre de tot, en aquest esdeveniment commemoratiu, penso que s'ha de destacar la feinada de Lluís Benejam. Els que el coneixem sabem prou bé que és un home tenaç i constant, que quan veu i vol una cosa hi va de dret, superant tots els obstacles que va trobant pel camí, de manera que fa l'efecte que les dificultats li rellisquen cos avall com l'aigua sobre els ànecs dels estanys, i a qui és inútil dir-li que no, tal com recordava aquest dia Albert Tomàs. Jo també els ho puc dir, fa setmanes que en Lluís no para: telefonades a dojo, correus electrònics a diari, enviament de vídeos, reunions i trobades, gravacions, intervius, recollida de material... L'home va a veles desplegades i, mentre va fent amb això, ja en barrina una altra. O unes quantes més.
