Per desfer l’empat a Catalunya
El PP, com alguns dels seus membres reconeixen en privat, està en l’origen del gran i recent conflicte entre Espanya i Catalunya. Portant l’Estatut al Tribunal Constitucional, malgrat que havia estat aprovat en referèndum i en les Corts espanyoles, el PP va trencar el pacte de la transició. El PP no vol iniciar una negociació amb Catalunya perquè seria vist com una prova de debilitat; però tem el mal que causaria a la imatge internacional d’Espanya la persecució del dret a votar, per més que això es vulgui disfressar amb uns arguments que no enganyen ningú.
Puigdemont va demanar un cop més una reunió per arbitrar el referèndum. No ho va fer per separar Catalunya d’Espanya, com afirmen els turiferaris unionistes, sinó per saber què volen fer els catalans amb el seu país. Amb una celeritat digna de millor causa, Rajoy va negar-s’hi en rodó. Què s’ha de fer ara? Una negociació és impossible si un dels possibles interlocutors es nega a parlar. A l’Estat hi ha nervis. El tabú de la unitat es posa en qüestió arreu. No agrada que Podem es declari a favor del dret a decidir pel que té de tendència de futur. I per això, s’exigeix al PSOE que aclareixi la seva posició sobre Catalunya.
Espanya no pot negociar ni autoritzar un referèndum perquè en tal cas hauria de presentar un projecte alternatiu que convencés els votants que és millor romandre-hi a dins. I què pot oferir, Madrid? On és el seu projecte, més enllà de conceptes grandiloqüents? Per això Espanya respon de l’única manera que sap: amb l’amenaça. S’acosta el moment decisiu. Ningú ha dit mai que aconseguir la independència serà fàcil. Queda clar que aquesta fita dependrà, sobretot, de la determinació dels catalans.