Reordenació territorial amb consens, però amb decisió

Catalunya va encetar el 2009 amb quatre províncies, i així mateix l'hem acabat. Aquesta absoluta obvietat té rellevància si tenim en compte que fa trenta anys que s'hauria pogut canviar una distribució territorial del país que poc té a veure amb la nostra realitat nacional i que no respon a l'eficiència que requereix una ordenació coherent del territori. Simplement és una rèmora de l'administració estatal que els partits catalans no han sabut superar. Una mostra d'incapacitat absoluta si tenim en compte que es disposa de mecanismes per realitzar una redistribució lògica del mapa territorial. Perquè pocs dubtes hi ha en el fet que no té cap sentit que el Vendrell i Calafell estiguin sota la mateixa administració supramunicipal i supracomarcal que Alcanar, Amposta o Flix, o que Berga estigui inclosa en la mateixa organització que Cornellà, només per posar-ne algun exemple. Però fins ara ni vint-i-tres anys de governs de CiU ni els sis del tripartit han comportat que les vegueries siguin una realitat. Tot i que els governs tripartits tenien entre les seves prioritats la reforma territorial. Ara, com a mínim hi ha damunt la taula un avantprojecte de llei impulsat pel Departament de Governació. I resulta que ha causat un veritable terratrèmol territorial. Tot fa pensar que, malgrat les tensions territorials desfermades, l'avantprojecte proposat pel conseller Ausàs serà aprovat pel Consell Executiu per voluntat expressa del president Montilla, tot i que algun dels principals enfrontaments el mantenen barons territorials del seu partit. El cas més paradigmàtic és el virulent i en algun moment al límit de la demagògia enfrontament que mantenen els alcaldes socialistes de Tarragona i Reus. Malgrat tot, caldrà esperar al tràmit parlamentari per saber si Catalunya podrà tenir una nova ordenació territorial l'any 2010 o si el tema tornarà a quedar aparcat sense data, com resulta previsible si no s'accelera la tramitació, tenint en compte que és any electoral. És cert que un tema complex com aquest no es pot afrontar sense un mínim consens en els territoris. Però també ho és que un govern ha d'acabar prenent decisions. I que per aquesta ja es fa tard tres dècades. Perquè no podem oblidar que mentre es discuteix la qüestió hi ha territoris que pateixen resignadament la dependència d'ens administratius del tot incomprensibles. És el cas de les Terres de l'Ebre versus Tarragona, del Pirineu versus Lleida o de la Catalunya central versus Barcelona. Polèmiques fonamentades en enfrontaments territorials entre futures vegueries, debats sobre els límits, picabaralles sobre capitalitats o aspiracions legítimes com les del Penedès per tenir vegueria pròpia no poden ser l'excusa perpètua per no afrontar la necessària reordenació territorial del país. Sempre hi haurà algun conflicte territorial que interferirà en el procés. Per això, el que cal és voluntat política i diàleg amb el territori per fer realitat la vella aspiració de les vegueries.