Un càlcul polític atrevit

Els últims dies s’han multiplicat les veus que fan una crida a una negociació entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Ho va fer el Parlament Europeu després de debatre el cas de Catalunya. Ho va reiterar dimecres el president de Catalunya. Suïssa va fer una oferta d’arbitratge aquest divendres. I només en són alguns exemples. Tenint en compte que el moment és molt crític, qualsevol polític intel·ligent aprofitaria l’ocasió per començar a encarrilar la qüestió. Però la resposta de Madrid és tota una altra: res de diàleg fins que el govern “no torni a la legalitat”.

Sentint-se fort pel discurs del rei d’Espanya, el govern de Rajoy no vol dialogar ni negociar, i encara menys acceptar la intervenció d’un tercer país, perquè això donaria una dimensió i una rellevància a Catalunya que Madrid rebutja del tot. Per què? Hi ha diverses hipòtesis, però una de força versemblant és que el PP vol emetre un senyal de fermesa, duresa i autoritat. Fer un cop de puny damunt la taula o, més exactament, damunt l’esquena dels catalans. I no es pot descartar, tampoc, que el govern del PP es vulgui rescabalar de l’episodi del referèndum, en el qual, al seu judici, l’Estat va tornar a ser humiliat als ulls de tot el món.

Duresa i no diàleg, amb quin objectiu? No tant restaurar la legalitat espanyola, sinó aconseguir una majoria absoluta en unes eleccions que se celebrarien immediatament. De fet, ja hi ha veus que, des de fa temps, reclamen aquest avançament electoral a l’Estat espanyol. El PP no se sent gens còmode governant en minoria. El PP aspira a aconseguir la majoria per fer i desfer amb nul respecte a les minories. Però en política els grans càlculs tendeixen a fallar. Catastròficament, a més.