L’esperit del diàleg

Mà oberta per decidir com ha de ser la relació futura entre Catalunya i Espanya. Sense cap vet. Sense cap línia vermella. Per definició, el diàleg serveix per posar-se d’acord allà on hi ha desacord. Si no, ja no és diàleg. Però el diàleg, perquè ho sigui, ha de ser, a més, entre iguals. I aquí és on apareix la primera dificultat en la relació entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Més enllà de si Madrid és favorable o no al diàleg, o de si està pressionant amb l’article 155 per debilitar la posició de partida dels catalans, falla el reconeixement. El govern espanyol no vol ni sentir a parlar d’interlocució entre iguals, perquè això suposaria reconèixer ja que Catalunya és un subjecte polític. Per als més retrògrads, això seria el primer pas per a la nostra independència. Relació subordinada.

Hi ha, però, més obstacles. Els tres partits favorables a l’aplicació del 155 –PP, PSOE i Cs– saben que la unitat d’Espanya en general i la catalanofòbia en particular són un magnífic viver de vots. Això explica la posició tàctica del PSOE, més enllà de les veus internes que pressionen Sánchez en un trajecte que afectarà el PSC, partit en general amb molta més habilitat política. L’amenaça de l’aplicació de l’article 155, que alguns la voldrien fer efectiva ja i sense cap tràmit més, va anar acompanyada dimecres d’una oferta de reforma constitucional. Tal oferta confirma que el futur entre Catalunya i Espanya es juga a l’escena internacional. L’oferta de la reforma constitucional és en realitat un gest de cara a l’opinió pública europea. Una opinió que va rebre l’oferta del president com una mostra de maduresa política. L’Estat espanyol es veia obligat a fer una oferta semblant per escenificar la seva disposició a negociar l’encaix de Catalunya. És una cortina de fum? Aviat ho sabrem. De moment, Catalunya ha de seguir fent la seva via.