Els presos i la salut democràtica
Fa un mes que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dos dignes representants de la societat catalana, es van veure privats de la llibertat acusats d’un delicte de sedició per –segons la justícia espanyola– haver animat les protestes del 20 de setembre passat davant la seu d’Economia. Les proves aportades per la defensa dels dos encausats apuntaven una realitat diferent, però això no va fer canviar de parer la justícia. Posteriorment vindria la detenció de mig govern català –mentre que l’altra es desplaçava a Brussel·les– i el pas davant el Tribunal Suprem de Carme Forcadell i la mesa del Parlament.
El govern espanyol i els seus altaveus mediàtics neguen la condició de presos polítics a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i els consellers empresonats. Però de quina altra manera es pot qualificar aquells que perden la llibertat pel fet d’exercir de polítics i defensar les seves idees? Cal insistir: aquestes persones són a la presó no per haver destruït uns discos durs o per haver dedicat fons obtinguts irregularment a pagar unes obres de la seu de les seves institucions, sinó per haver fet allò tan poc comú en la política espanyola que és complir les promeses electorals. Unes promeses que, quan va ser el moment, ningú va qüestionar judicialment.
Tot plegat fa pensar que la democràcia espanyola no és tan avançada com s’afirma amb absurd cofoisme a Madrid. I és ridícul l’argument que en altres països del nostre entorn no tindrien tants miraments a l’hora d’empresonar el dissident i aplicar la seva versió de l’article 155. Perquè si en aquests països del nostre entorn no es prenen aquestes mesures no és perquè no hi hagi discrepàncies, sinó perquè els polítics hi fan política.