Conducta erràtica dels tribunals

El Tribunal Suprem ha decidit retirar l’euroordre contra el president Puigdemont i quatre dels seus consellers, refugiats a Brussel·les. Alhora, el mateix tribunal manté l’ordre en l’àmbit del territori administratiu espanyol. Aquesta decisió judicial té una doble lectura. D’una banda, es pot interpretar com la certesa de la justícia espanyola que Puigdemont i els seus consellers mai serien extradits pel presumpte delicte de rebel·lió. En tot cas, s’acceptaria la malversació, que té aparellada una pena molt inferior. La justícia espanyola, ja prou compromesa per haver utilitzat alguna argúcia per fer passar com a delicte comú una persecució de caràcter polític, no es podia arriscar a una extradició condicionada que l’impedís aplicar un càstig exemplar, com es pretén. Seria una sonora clatellada a un sistema ja prou compromès que a Espanya seria viscuda com una derrota letal.

Alhora, la decisió judicial desfà en part l’estratègia de la defensa de Puigdemont i dels quatre consellers. No estan amenaçats per l’extradició; però no són lliures per tornar a l’Estat espanyol. En el moment en què ho facin seran detinguts i empresonats. I en aquest cas no hi haurà fiances. A més, el Suprem ha fet un altre canvi estratègic. Un canvi que suposa un xantatge. Si Puigdemont i els quatre consellers no retornen al territori administrat per Espanya, la resta del govern patirà una pena més dura. De manera que se’ls planteja un dilema. Un dilema, però, que només confirma que, un cop més, s’està forçant la justícia amb finalitats polítiques. Si la justícia fos un poder independent, els tribunals haurien rebutjat les primeres causes i haurien instat els polítics a fer política, i no a escudar-se en ells. Però no ho van fer, i això explica la seva conducta erràtica.