El camí de la investidura
El segon aniversari de la mort de Muriel Casals, una de les icones del procés sobiranista a Catalunya, coincidia ahir amb el ressò de les topades entre JxCat i ERC en el curs de la negociació de la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, d’acord amb els resultats de les eleccions del 21-D i la majoria independentista al Parlament. Els ciutadans van fer llavors la seva feina anant massivament a votar i, als polítics, els toca ara fer la seva, traduint el missatge de les urnes a les institucions. Som exactament aquí.
La situació és excepcional, amb polítics empresonats, encausats i exiliats i amb l’Estat espanyol collant molt més enllà del 155 constitucional. Per això s’entén que hi pugui haver diferències de plantejament o estratègia, encara que l’objectiu final sigui coincident. Però elevar a públiques friccions, retrets i desavinences genera un espectacle, en el pitjor sentit del terme, que s’haurien d’estalviar, perquè provoca molta incomprensió i un punt d’indignació entre els partidaris de la República, alhora que alimenta l’estratègia de bloqueig que comparteixen el govern espanyol i el bloc unionista del Parlament.
Com bé deia la Muriel i oportunament citava ahir Jordi Cuixart en una carta oberta des de la presó als socis d’Òmnium: “No entendríem que no es posessin d’acord.” I ben segur que ho tenen molt present els representants d’ERC i JxCat, així com els de la CUP. Fa molts dies que hi treballen amb intensitat per superar les dificultats, perquè al cap i a la fi tots volen l’acord. Fins i tot hi ha veus en segon pla que el veuen proper en el temps. Això és el que realment importarà. Mentrestant, fora bo que des de dins es transmetés una mica més de tranquil·litat i, des de fora, una mica més de paciència.