Un pacte d'estat impossible

La con­clusió més clara del debat que ahir es va viure al Congrés dels Dipu­tats és que el famós pacte d'estat per afron­tar la sor­tida de la crisi econòmica és un pacte impos­si­ble. Men­tre el par­tit soci­a­lista impul­sava la cre­ació d'una comissió que neix tard i coixa i que s'ha auto­pro­po­sat el com­pli­cat objec­tiu de tro­bar con­sen­sos per acor­dar les refor­mes necessàries, el líder del prin­ci­pal par­tit a l'opo­sició, Mari­ano Rajoy, dei­xava clar que només pot haver-hi acord si el PSOE accepta totes les seves pro­pos­tes. La clare­dat de Rajoy no deixa entre­veure cap dubte sobre el futur que espera als inte­grants de la comissió: segons ell, l'únic camí per superar l'actual situ­ació és la dis­so­lució de la cam­bra i la con­vo­catòria d'elec­ci­ons. Des­car­tada defi­ni­ti­va­ment la com­pli­ci­tat de l'opo­sició, a Zapa­tero només li queda el recurs d'afer­rar-se a les poques dades posi­ti­ves que tre­uen el cap entre la des­fa­vo­ra­ble estadística de la des­trucció de llocs de tre­ball. Però el fet que, per pri­mera vegada en dos anys, el quart tri­mes­tre de l'any hagi regis­trat un aug­ment del con­sum pri­vat de les famílies no és sufi­ci­ent per aixe­car l'ànim de la gent ni tam­poc per res­tau­rar la con­fiança d'un govern.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.