Llarena, una instrucció en demolició

Primer va ser el fort revés dels jutges alemanys quan van rebutjar l’existència del delicte de rebel·lió en l’euroordre contra el president Puigdemont. Ara la peculiar instrucció judicial que realitza el jutge del Suprem Pablo Llarena contra els dirigents polítics i socials republicans ha rebut l’últim cop des del mateix govern espanyol. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, nega que s’hagi dedicat un sol euro de diner públic a la consulta de l’1-O, la qual cosa desmunta l’acusació de malversació. La instrucció de Llarena cau com un cartell de cartes perquè està fonamentada en una irreal visió dels fets a partir d’uns informes de la Guàrdia Civil gens fidedignes amb la realitat.

És evident que les acusacions de violència, tumult o malversació no s’aguanten sense el prejudici ideològic en defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya que sembla guiar la causa general del poder judicial contra l’independentisme català. Crida l’atenció, per exemple, que Llarena reclami ara a Montoro documentació, quan en les instruccions per malversació és habitual demanar la informació de la Intervenció General de l’Estat per contrastar amb la informació policial. Que no es demanés fins ara indueix a pensar que el magistrat sembla més interessat en tot allò que condueix a construir un cas per arribar a condemnes del major grau possible que a esbrinar la veritat dels fets; guiat, probablement, per un greuge personal generat pel seu sentiment espanyolista que el converteix en jutge i part. Cada dia es demostra una mica més que la instrucció de Llarena és un nyap i que té uns immensos forats de parcialitat que situa la justícia internacional independent com l’única via per defensar la vulneració de drets que s’estan produint a l’Estat espanyol.