Maig del 68, la revolta icònica

Cinquanta anys després del Maig del 68 francès podríem convenir, en paraules del filòsof Edgar Morín, que els fets van ser “més que una protesta però menys que una revolució”. Però és evident que va ser una revolta icònica. Sense oblidar, a més, que la sotragada francesa no es pot aïllar de fets com les protestes contra la guerra del Vietnam, les revoltes estudiantils als EUA, el Japó o Berlín –al cor de la guerra freda– o de la matança a la plaça de les Tres Cultures de Mèxic i de la invasió de Txecoslovàquia. El Maig francès no va ser una revolució clàssica, segurament, però sí que va tenir molt de revolució contracultural i de fi d’una societat caduca que a França encara dominaven les dues grans forces de postguerra: un gaullisme paternalista i un comunisme dogmàtic. Va ser una revolta eminentment de joves que van plantar cara al vetust poder de la generació dels seus pares al crit de “la imaginació al poder”, “siguem realistes, demanem l’impossible”, però també de “l’avorriment és contrarevolucionari”. Molts d’ells eren de famílies acomodades, amb un accés a la universitat sense precedents –les protestes a la universitat de Nanterre i a la Sorbona hi juguen un paper clau–, com Daniel Cohn-Bendit i els seus companys.

Malgrat la victòria arrasadora de la dreta en les eleccions franceses posteriors a la revolta, ara sabem que hi ha un abans i un després pel que fa a la destrucció de les cotilles morals de tot tipus: sexuals, de llibertat d’expressió, participació política, etc. I també que es van posar els fonaments d’un neoliberalisme econòmic que, per paradoxal que sembli, és fruit també d’aquell Maig del 68, i que explica la nostra societat actual. En definitiva, una revolta plena de contradiccions però que va canviar la història.