Els efectes de la tria de Puigdemont

El grup parlamentari de Junts per Catalunya (JxCat) va decidir, dissabte a Berlín, intentar, de nou, la investidura del president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont. I fer-ho aprofitant la finestra que ha obert la reforma de la llei de presidència, que ara permet una investidura telemàtica, a distància. El govern espanyol ja ha anunciat, però, que presentarà un recurs contra aquesta reforma de la llei que va aprovar la setmana passada el Parlament. El grup també va decidir que aquesta proposta tenia una vida limitada, fins al 14 de maig, i que en cas que no es pogués dur a terme, es donaria pas al que s’ha anomenat el pla D o la tria d’un altre candidat que permetés formar govern i, per tant, aixecar el 155. Aquest nou intent d’investir Puigdemont s’ha d’interpretar tant en clau interna com externa. En clau interna, l’independentisme manté viva la pugna amb l’Estat i reivindica els resultats dels 21-D, els que avalaven l’1-O, i torna a demostrar que no accepta, resignadament, el que decideix l’aparell judicial, que és qui, en absència de la política, pren les decisions polítiques a l’Estat.

L’opció de JxCat també té una lectura externa. El simple fet que les reunions d’un grup parlamentari català s’hagin de fer a Berlín ja diu molt, però el nou intent d’investir Puigdemont és una manera de tornar a fer visible a Europa el que passa a Catalunya. Tornar a triar Puigdemont no és només un gest, ja que es fa amb prou intel·ligència per no tancar la porta a la formació d’un nou govern. Això sí, la gestió dels temps l’hauran de fer amb molta cura tots els actors independentistes, ja que la data clau, el 22 de maig, serà molt a prop si l’Estat no permet, de nou, la investidura del candidat amb més suports al Parlament.