Persecució patrimonial

La sentència del Tribunal de Comptes que condemna per malversació de fons l’expresident Mas, els exconsellers Ortega, Rigau i Homs i sis alts càrrecs del seu govern, als quals obliga a pagar els 4,9 milions d’euros en què calcula el cost de l’organització del 9-N és una branca més de la persecució sistemàtica de l’Estat contra el lideratge polític del moviment sobiranista català. Una venjança que no va trobar prou satisfacció en la via penal del Tribunal Superior de Justícia (TSJC) –el Suprem en el cas d’Homs– i que ha buscat un càstig més punyent que la inhabilitació: perseguir el patrimoni personal i familiar dels encausats.

Demanar l’opinió dels ciutadans sobre una qüestió que els afecta ni és delicte ni hauria de ser problema en un Estat democràtic, però el govern espanyol va recórrer contra el procés participatiu i el Tribunal Constitucional el va suspendre cautelarment i després el va declarar inconstitucional. La fiscalia general va impulsar una querella que, al final, va descartar entre altres acusacions el delicte de malversació. Malgrat això, i malgrat que la Generalitat no ha reclamat cap quantitat malversada, l’exministra de Justícia d’Aznar i ara al Tribunal de Comptes, Margarita Mariscal de Gante, a demanda de Societat Civil Catalana, ha dictat aquest despropòsit.

La sentència no és ferma i tant el mateix Tribunal de Comptes com després el Tribunal Suprem poden revocar-la, però Espanya està instal·lada en l’“«a por ellos»” i sota aquest paraigües ha emparat la brutalitat policial, l’empresonament, l’exili o el processament de tot un govern, els líders d’Òmnium i l’ANC i centenars de polítics, alts càrrecs, alcaldes, regidors, mestres, etc., la persecució ideològica i ara també l’espoli econòmic. En aquest context de repressió és difícil imaginar que l’estat de dret funcioni i que la justícia no sigui res més que una quimera.