Un any de resistència
El primer any de mandat de Quim Torra com a president de la Generalitat no ha estat fàcil, ni tranquil, ni normal. Difícilment ho podria haver estat després d’unes eleccions convocades a Madrid per Mariano Rajoy, després d’uns mesos d’hibernació de l’autogovern per l’aplicació del 155 i després de tres intents d’investidura –Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull– avortats pel Tribunal Suprem, que també va alterar el mandat democràtic i la majoria independentista al Parlament. Les urnes van convertir el 21-D en una revàlida de l’1-O i l’Estat va respondre segrestant la 12a legislatura catalana, a través del Suprem, amb un judici vergonyós i contra natura en democràcia, amb presos i exiliats polítics, i a través del govern espanyol mantenint la intervenció econòmica de la Generalitat i blindant-se a qualsevol possibilitat de diàleg sobre el conflicte polític existent entre Catalunya i l’Estat.
En aquest sentit, ha estat un any de resistència que ha condicionat tota l’acció política a Catalunya, la del govern i la de l’oposició. És cert que la gestió de l’executiu podria haver anat una mica més enllà, però no ho és menys que el cicle electoral ha fet impossibles acords com el dels pressupostos, que són clau per a l’acció de govern. En tot cas, l’administració catalana ha reprès la marxa i revertit la desconstrucció perpetrada amb el 155; ha acompanyat i impulsat una economia catalana positiva en la majoria d’indicadors (creixement, atur, creació d’empreses i llocs de treball, exportacions, captació d’inversions...); ha sortit del FLA i és de les poques que compleixen el límit de dèficit dictat per Madrid. I, a partir d’aquí, sense eleccions a la vista, cal esperar que sigui més factible un acord de pressupostos per avançar en l’acció del govern, per bé que la previsió d’una sentència judicial injusta i insòlita és una distorsió i una amenaça impossibles d’ignorar.