Fiscalia, focs d’artifici i poques proves

La fiscalia va presentar les conclusions finals en el judici de l’1-O amb força gesticulació, focs d’artifici i una escenificació inaudita –no és habitual que tots quatre fiscals actuïn, ni una intervenció tan extensa–. Amb acusacions que van vorejar molt més el discurs polític que un al·legat judicial. Perquè es poden fer enginys argumentals, com qualificar de cop d’estat l’1-O, però en un judici penal rigorós l’important són les proves. I la fiscalia, que ha optat per mantenir l’acusació de rebel·lió i la petició de penes més alta, d’això en va molt curta. El que resultaria jurídicament rellevant per sustentar l’acusació de rebel·lió seria l’existència d’una violència orquestrada que no s’ha pogut provar, més enllà dels dos cotxes policials malmesos o el llançament d’una cadira als policies que l’1-O exercien la brutalitat contra la ciutadania, i de la qual, a sobre, culpen el govern de la Generalitat. De fet, l’advocada de l’Estat va afirmar taxativament que l’1-O l’ús de la violència no va ser “un element estructural”, contradient la fiscalia.

Segurament per la feblesa probatòria, els fiscals van optar per afirmacions jurídicament impresentables com el fet que la celebració d’un referèndum “és delicte encara que s’hagi despenalitzat” o la lamentable comparació amb el cop d’estat del 23-F que el fiscal va acabar blanquejant. Afirmar que “per a la rebel·lió no calen armes, ni militars, ni estat de setge” és un despropòsit. Amb aquesta perspectiva cal tenir clar que la decisió del Suprem no només dictarà el futur dels encausats per delictes que no s’han provat –tampoc els de malversació o sedició– sinó que la sentència pot acabar modificant el concepte dels drets fonamentals a l’Estat espanyol, derivant cap a una via repressiva i de limitació antidemocràtica.