El franquisme present
L’exhumació de la tomba de Franco del Valle de los Caídos i el trasllat de les restes del dictador a la tomba familiar a El Pardo és, a hores d’ara, 44 anys després de la seva mort, pur simbolisme. Té molt més a veure amb la imatge i la dignitat democràtiques de l’Estat espanyol que amb la qualitat de la seva democràcia, la reparació de la memòria històrica i sobretot el rescabalament moral i material de les víctimes del cop d’estat militar del 1936, dels tres anys de guerra civil que va provocar i dels 39 de dictadura feixista.
El que no és simbòlic sinó molt eloqüent és que el Tribunal Suprem, en l’acte de paralització cautelar de l’exhumació –mentre no resol el recurs de la família Franco–, es refereixi al dictador com el “cap d’estat” espanyol “des de l’1 d’octubre del 1936”, assumint sense matisos la legitimitat autoinvestida d’un grup de militars feixistes alçats per la força contra la legalitat vigent, i rebutjant la legitimitat del govern de la República elegit pels ciutadans i presidit llavors per Manuel Azaña.
Una connivència reveladora, molt més greu que la maniobra dilatòria del Suprem o la intervenció directa d’un jutge molt relacionat amb la família Franco, perquè explicita el fil conductor institucional, polític i ideològic que la Transició no va ser capaç de tallar i que manté lligada (“...i ben lligada”) la democràcia espanyola més de quatre dècades després. Una transició “modèlica” i una “democràcia plena” fa temps que haurien jutjat els crims del franquisme, haurien expropiat la riquesa espoliada, haurien reparat la indignitat de les foses comunes, haurien demanat perdó i fet justícia a les víctimes, haurien prohibit els homenatges i l’apologia del dictador i haurien ensorrat el monument a la ignomínia que és el Valle de los Caídos.