La memòria de l’1-O

Avui fa dos anys, dos milions i mig de catalans es van mobilitzar per fer sentir la seva veu en el referèndum sobre la independència de Catalunya convocat pel govern i emparat pel Parlament. La prohibició judicial de l’Estat i la violència policial sobre la població van erosionar la validesa de la votació, però no van evitar l’acte d’insubmissió col·lectiva dels ciutadans defensant davant la força de l’Estat el dret a la seva sobirania, a decidir el seu futur, a defensar la seva dignitat com a poble, així com la seva aposta decidida per la democràcia i el civisme per resoldre el conflicte de Catalunya amb l’Estat espanyol. L’1 d’octubre forma part de la memòria d’aquest país per la convicció, la fortalesa i el compromís de milions de ciutadans de tota mena per fer un pas endavant significatiu en la seva voluntat de ser i d’exercir la seva sobirania com a poble.

Avui, dos anys després, però, hem de continuar lamentant la reacció furiosa d’un Estat lògicament gelós del seu ‘statu quo’, però d’una intolerància malaltissa amb el dret del poble català a decidir democràticament el seu futur i d’una agressivitat ferotge, impròpia d’un estat democràtic i de dret, fins al punt de posar la repressió d’un moviment pacífic i democràtic davant del respecte a la justícia, a la separació de poders i als drets i llibertats fonamentals dels seus ciutadans. Una repressió que es manté en curs, dos anys després, no només amb la sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes, que s’anuncia injusta i cruenta, o la persecució judicial vigent de desenes de polítics, càrrecs de l’administració o professionals, o l’amenaça constant i creixent d’un altre 155, sinó per l’intent desacomplexat de l’Estat d’incriminar l’independentisme, associant-lo amb terrorisme i violència. Una associació, convé reiterar-ho, falsa, perversa i inacceptable.