Mà de ferro en comptes de mà oberta
Mentre augmenten les mobilitzacions i les accions de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, des del partit del govern espanyol i des del mateix govern en funcions, i no cal dir que des de la dreta, es persisteix en l’error històric de donar per acabat el moviment independentista i de receptar mà de ferro, policia i compliment íntegre de les penes com a única proposta per a Catalunya. Les veus de Pablo Iglesias, d’Unides Podem, i d’Íñigo Errejón, de Més País, són de les poques que trenquen la uniformitat en el panorama polític espanyol. Necessàries i benvingudes, però són veus que clamen en un desert erm de propostes polítiques, quan justament és més necessària la política.
La proximitat de les eleccions del 10 de novembre condiciona, sens dubte, el discurs polític del PSOE, que mostra la seva cara més dura amb l’independentisme per arreplegar els vots que compta que fugiran de Ciutadans. Però no és acceptable una estratègia de tan curta volada per a un partit que vol governar Espanya. És una irresponsabilitat absoluta supeditar les propostes polítiques als càlculs purament electoralistes. Només des d’aquesta irresponsabilitat es pot entendre que Pedro Sánchez digui, el mateix dia que es fa pública, que la sentència és el fracàs de l’independentisme. O, que, l’endemà, dos ministres del seu gabinet surtin a tirar més llenya al foc, com van fer José Luis Ábalos insinuant que la mobilització a l’aeroport del Prat pot ser interpretada com a sedició en vista de la sentència, i Fernando Grande-Marlaska, anunciant que els serveis secrets de l’Estat estan investigant qui hi ha darrere de Tsunami Democràtic. Calen propostes i no amenaces.