La urgència és climàtica i és vital

La 25a cimera del clima de l’ONU, inaugurada ahir a Madrid, no hauria de ser una cimera més on exposar la futura catàstrofe que espera al planeta i a la humanitat, on escoltar un grapat de discursos plens de bones paraules però buits de fets i on batallar per aconseguir tancar la cita amb algun compromís d’esmena dels estats que justifiqui el muntatge. Les paraules no evitaran nous rècords absoluts de contaminació, ni l’escalfament del planeta, ni el canvi climàtic, ni les conseqüències dramàtiques d’aquesta deriva en la vida i el món tal com els coneixem. I els compromisos tampoc ho faran si no van acompanyats de mesures concretes i una acció coordinada que permeti aconseguir objectius palpables en la línia de posar fre a aquesta marxa autodestructiva. En aquest sentit, la responsabilitat dels governants és materialitzar els acords de París del 2015, que entren en vigor al mes de gener, i plantejar sense demora el pas següent amb més ambició.

‘Urgència’ és la paraula clau de la cimera, però no només per evitar una catàstrofe d’aquí a unes dècades, sinó perquè l’emergència climàtica ja és actualment la causant directa o indirecta d’una de cada quatre morts al planeta, tal com ha constatat l’Organització Mundial de la Salut. Parlem d’ictus, d’infarts, de càncers i d’altres malalties relacionades amb factors de risc ambiental com ara la contaminació de l’aire i l’aigua i els efectes dels productes químics, les radiacions, etcètera. La responsabilitat, doncs, arriba a tota la societat, a tots els ciutadans, que contribuïm a aquesta situació crítica amb el consum de recursos i la producció de residus i que haurem de plantejar els canvis que calgui, tant individuals com generals, per invertir aquesta tendència.