Una cursa electoral molt llarga
La irrupció del dret a decidir, la independència i la república com a nous paradigmes de la societat catalana ha transformat l’escenari polític català i també els seus temps. Les majories sobiranista, primer, i independentista, després, han emergit com una amenaça per a l’Estat i la reacció repressiva (policial, política i judicial) ha provocat una major inestabilitat dels governs i una menor durada de les legislatures. No és, doncs, nou ni tan sols casual que aquesta sigui la quarta legislatura consecutiva que s’acabarà abans d’hora, amb unes cinquenes eleccions al Parlament en deu anys.
La trencadissa del govern i les discrepàncies entre ERC i JxCat han estat el detonant del nou anunci d’eleccions fet per Quim Torra, però la causa real és el setge judicial al govern i al Parlament i les diferents estratègies de tots dos partits per mantenir el rumb cap a la independència i alhora fer front a l’obsessió repressiva de l’Estat. La resultant és una campanya molt llarga –sempre que el Suprem no acceleri la inhabilitació de Torra–, amb la ferida oberta i moltes oportunitats d’eixamplar les discrepàncies entre dues forces que, després de les eleccions, i segons deixen entreveure les enquestes, s’hauran de tornar a entendre.
En el sector no independentista, els Comuns persegueixen un tripartit d’esquerres, el PSC es presenta com l’única alternativa a aquest carreró sense sortida i Cs i el PP projecten sumar per pal·liar la irrellevància i la crescuda de Vox. Però, al final, la primera lectura que es farà tornarà a ser si l’independentisme suma; la segona, quina de les dues estratègies obté més suport, i la tercera, si és possible consensuar un full de ruta de país, en clau de república, o no queda cap més remei que explorar majories alternatives.