La taca d’oli del coronavirus
L’avenç del coronavirus, Covid-19, és progressiu, és inexorable i els seus efectes són cada dia que passa més difícils de relativitzar, no només per unes xifres de morts i contagis que no paren de créixer aquí i a tot el món, sinó també pels confinaments o aïllaments massius de milions de persones, com per exemple el que ara viu el nord d’Itàlia, per les restriccions de la mobilitat o en la celebració d’esdeveniments de tota mena que s’estan reproduint i per l’inevitable dany a l’activitat econòmica, difícil de quantificar encara, però ja molt evident en les fluctuacions de la borsa, del preu del petroli o de la facturació turística.
La taca d’oli és imparable, cada cop hi ha més països afectats i alguns experts no només defensen que aquesta expansió era més que previsible, sinó que comencen a qüestionar la versió oficial sobre la gravetat de la pandèmia i la tebiesa d’una reacció orientada més a contenir que a frenar en sec l’avenç de la malaltia. Sembla obvi que la prioritat ha estat i és la d’evitar el pànic, d’una banda per evitar el mal major que suposaria un col·lapse dels hospitals i de tot el sistema sanitari i, d’una altra, per no multiplicar o fins i tot exagerar el dany en l’economia.
La crisi no ha tocat sostre, però és bastant evident i és sorprenent i decebedor alhora constatar l’escàs protagonisme que ha tingut la Unió Europea a l’hora d’afrontar-la, de fixar els criteris d’actuació dins el seu territori davant l’amenaça del coronavirus o de coordinar la informació i les actuacions als diversos països membres per millorar l’eficàcia de la resposta. Ans al contrari, cada Estat actua pel seu compte, en funció de la seva situació particular i en clau de política interna. No sembla que tampoc en aquesta qüestió el projecte comú europeu en pugui sortir airós.