Europa es fa pregar i arribarà tard

Després de fer tentines mentre la pandèmia començava a dessagnar el sistema sanitari públic a Itàlia i a l’Estat espanyol, la Unió Europea ha posat finalment nom i xifres a les ajudes que pensa concedir, però continua sense acordar el preu que en pensa cobrar. Ha costat quatre reunions dels caps de govern perquè la lenta maquinària burocràtica dels 27 es posés en marxa a l’entorn d’un pla de recuperació que parteix de dos compromisos. En primer lloc, la creació a curt termini d’un fons de liquiditat de 500.000 milions d’euros per finançar un primer pla de xoc social i econòmic. En segon lloc, la creació a mitjà termini d’un coixí d’1,6 bilions d’euros destinats a la reconstrucció dels països més afectats i al combat de futures pandèmies.

Els primers fons es podrien injectar aquest mateix estiu però tot indica que remuntar la caiguda en picat del PIB espanyol serà tan o més complicat que doblegar la corba de contagis de la Covid-19. Amb la incertesa afegida de si l’ajuda comunitària es facilitarà en forma de crèdits, tal com pretenen imposar els països del nord, o de subvencions, tal com reclamen els del sud. És a dir, amb la solidaritat que s’espera d’una organització fidel als seus valors fundacionals o amb l’exigència del retorn d’una factura que podria hipotecar les futures generacions i fer inviable que Itàlia i l’Estat espanyol tornin a aixecar el cap. Per guanyar temps, la Comissió Europea ha rebut l’encàrrec de dissenyar un model que els caps d’estat hauran d’avaluar en una pròxima reunió telemàtica. Mentrestant, les ajudes continuaran bloquejades per l’arrogància dels països del nord, amb Holanda i Alemanya al front. Nord contra sud. Arrogància contra supervivència.