En defensa de la llengua catalana
La recuperació de la democràcia espanyola no s’ha traduït mai en un ple reconeixement dels drets lingüístics de Catalunya i, malgrat la tossuda defensa del català, tant en l’àmbit institucional com en l’àmbit ciutadà, els constants embats de l’Estat han acabat tenint un evident cost negatiu. Ho constata el darrer informe de Plataforma per la Llengua amb una dada contundent: la meitat dels catalans s’han arribat a creure la mentida que català, mallorquí i valencià són idiomes diferents. Aquest estat d’opinió, juntament amb els reiterats moviments judicials per boicotejar la normalització lingüística als Països Catalans, porta l’entitat que ha elaborat l’informe a una conclusió demolidora: ens trobem en una situació d’emergència lingüística.
El 34,3 per cent dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a primera llengua, la xifra més alta dels darrers quinze anys, i aquest és l’idioma vehicular a les institucions catalanes, al sistema d’ensenyament i als mitjans públics. Però, paral·lelament a aquesta realitat, que alguns partits i mitjans espanyols insisteixen a magnificar i fins i tot criminalitzar, n’hi ha una altra de més desencoratjadora: la minsa oferta cultural, l’afeblit ús social, els entrebancs de l’administració estatal en l’atenció ciutadana –que arriba a nivells indignants en l’àmbit de la justícia– amenacen d’asfixiar encara més la situació. Un Estat veritablement respectuós amb les llibertats, que entengués efectivament la diversitat lingüística com un element enriquidor, no pas com una amenaça al dret de conquesta, assumiria, tal com apunta sensatament la Plataforma per la Llengua, la cooficialitat del català a tot el territori estatal. Poc se’n pot esperar, però, si ni tan sols respecten aquesta cooficialitat a Catalunya.