La bona salut de les adopcions a Catalunya

Adoptar una criatura és un dels gestos més generosos que pot fer un ésser humà, malgrat que alguns ho vulguin confondre amb una simple mostra d’egoisme per donar resposta a una mancança personal. El periple pel qual han de passar les famílies, o les persones a títol individual, abans de rebre l’infant a casa és el millor exemple que no tothom està preparat per superar amb bona nota un procés llarg, feixuc i no exempt d’obstacles. Per aquest motiu, i per molts d’altres, saber que el nombre d’adopcions a Catalunya s’ha mantingut malgrat la pandèmia de la covid no es pot interpretar de cap altra manera que no sigui d’èxit, tant del sistema capitanejat per l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) com dels pares i mares que s’han mantingut ferms malgrat una situació que ho ha complicat tot encara més. Les adopcions internacionals, en especial, han topat amb un ventall nou de restriccions que s’afegeixen a les normatives ja especialment estrictes de determinats països que observen amb lupa els futurs pares.

El control sobre la idoneïtat de les persones que volen adoptar per garantir el millor per a la criatura no s’hauria de convertir mai en l’excusa per discriminar-les en funció de la seva identitat sexual, com encara passa en molts països. Alguns no tan llunyans com Rússia avantposen lleis retrògrades i contràries als drets humans a facilitar una llar als infants que no en tenen. En ple segle XXI, restriccions discriminatòries d’aquest tipus demostren fins a quin punt el benestar de l’infant no ocupa el lloc central que li correspon, quan hauria de ser una condició indiscutible. Menció i reconeixement a part mereix la feina que realitzen les entitats acreditades que acompanyen els pares i mares en un viatge que sol allargar-se anys i que sovint pot fer-los caure en el desencís i en la por d’equivocar-se. Afortunadament, com corroboren els experts i les dades, hi ha poca gent que no acabi el camí per buscar el seu fill o filla.