Millet no és una senyera que onegi al vent

Fins que no s'ha comprovat l'autèntica llargada del braç de Fèlix Millet, que li ha permès ficar amb diligència la mà al calaix, la societat catalana l'ha considerat un prohom, és a dir, una persona respectable i digna d'especial consideració. En nom d'aquesta prohomenia, tothom que per la seva proximitat (col·laboradors, altres càrrecs del Palau o representants de les administracions) hagués pogut sospitar de les pràctiques delictives de Millet va esborrar tot d'una aquest pensament a causa de la confiança que mereix un personatge que per raó dels seus càrrecs se suposa que és fora de tota mena de sospita.

Aquest tarannà respon a l'anomalia d'un país que necessita massa sovint reafirmar-se mitjançant els símbols. El Palau n'és un. Però no per això les persones que el gestionen han de tractar-se com si fossin una senyera que oneja al vent.

Les bones pràctiques han de dominar especialment en aquestes institucions tan significatives, i molt més quan reben diners públics. Però perquè això sigui així cal entendre que la «confiança» es basa en la certesa contrastada que les coses es fan a dreta llei. És gairebé ridícul que les institucions justifiquin la manca d'atenció a les pràctiques de Millet per una qüestió d'ingenuïtat.

Del cas Millet, tot i la dimensió, encara no se'n coneix tota l'envergadura. Fins ara hem vist la punta de l'iceberg d'un escàndol que fa difícil d'entendre que ningú se n'hagués adonat i no hi hagués posat fre abans.

I el que resulta més preocupant és pensar si totes aquelles entitats que formen el substrat organitzatiu, cívic i cultural del país estan fora de sospita. El cas Millet ens ha fet perdre la innocència.