Un any apassionant (I)
El principal obstacle per a la independència és entre els catalans mateixos
Davant l'any polític que ens ve al damunt, i davant l'impuls de fer una breu recapitulació d'arguments exposats en diverses ocasions, cal constatar que al voltant de les dues grans qüestions d'actualitat –crisi i gestió de la independència– ha aparegut una nova casta: l'opinador indiscriminat i omniscient, individus semiprofessionalitzats (de fet, diletants amb ínfules de savis) que ronden per tertúlies, diaris i xarxes socials perorant i pontificant amb rigor i memòria més que discutibles, i que només s'escolten a ells mateixos. N'hi ha algun d'enraonat i solvent, però la reiteració, el xivarri i l'oblit del que es va dir fa quatre dies fa impossible distingir-los d'oportunistes postissos i venedors de xarops. Crisi i independència: davant la primera, paciència i pal·liatius. La solució no la tenen ni els polítics. La segona dóna més joc dialèctic, amb possibilitats d'èxit ja és una altra cosa. Abordem aquesta.
Em refermo en la convicció que el principal obstacle per a la independència de Catalunya no és ni a Espanya ni a Europa, sinó entre els catalans mateixos. La falta de valentia i la falta d'unitat i de cohesió en un projecte compartit en són els mals majors. N'hi ha un altre de fons, més ambigu i opinable, menys vistós, però anterior i causa de tot: la falta d'un autèntic projecte articulat al voltant d'una idea identitària, allò que en si és un poble, l'autoreconeixement d'una tradició i una essència, només possible gestionat des del coneixement, la ciència i la cultura. Em refermo en la convicció que els grans canvis polítics s'han fet contra la llei vigent, que cap nova institució s'ha construït a partir del respecte a la llei. Quan sento dir “dins de la legalitat”, penso que no anirem enlloc. La República francesa, els Estats Units d'Amèrica, l'Església catòlica, la Unió Soviètica –i la Rússia actual–, fins i tot la discutible democràcia espanyola, es van projectar contra la llei. Les lleis serveixen a les persones, no les persones a les lleis. Quan una llei va contra el sentit de la comunitat, és lícit i convenient que la comunitat hi vagi en contra. Em refermo en la convicció que val més no tenir cap confiança en Europa. La categoria política i moral d'Europa, el seu pes al món i el respecte que mereixen, són nuls. Europa no es mou per altra cosa que per l'interès econòmic. Recordem-ne el vergonyós paper en el conflicte dels Balcans, i què van fer a la Guerra Civil espanyola. Europa va mantenir sense problemes Franco al poder quaranta anys. Ni Billy Brandt ni Olof Palme, models d'ètica mundialment homologats, herois del pensament alternatiu dins del sistema, es van plantejar apartar en Franco del poder. Que en aquell temps hi havia uns dirigents i ara n'hi ha uns altres? I tant: els d'ara són pitjors.
Que ens farien fora d'Europa? Molt bé. No tan sols no seria perjudicial, sinó que convindria fer la transició i l'adequació de les noves estructures administratives fora de la cotilla de la comissió, sense sotmetre's a directrius i normes que serien més engavanyament que ajuda. Permetria, per exemple, una política fiscal convenient per als treballadors i atractiva per a les empreses, que sortiria a compte en segona instància, i la política monetària capaç d'agilitzar el comerç exterior i evitar empobriments incontrolables de la població (el cas actual). Si es fessin bé les coses, seria la comunitat internacional qui reclamaria la presència de Catalunya.
Per acabar, ho he dit més d'un cop i ho reitero: si cal anar a Madrid a carregar-se de raons, val més oblidar-se de demanar a Rajoy o a les Corts permís per fer la consulta sobre la independència. Ja han dit que diran que no. Cal demanar a les Corts un referèndum a tot Espanya, que preguntin si autoritzen el govern a transferir a Catalunya temporalment i a tal efecte la capacitat per convocar la consulta. També diran que no, però ja tindrà un pes objectiu substancial presentar-se davant la comunitat internacional amb el greuge d'un govern que nega la democràcia al seu poble mateix, a la totalitat del seu poble. Hi ha moltes més coses. En continuarem parlant.
