Bunyols de PISA
L'educació és una qüestió de formació del professorat, però també d'atenció a la diversitat d'alumnes, cada vegada més heterogenis
Em fan gràcia, els senyors de l'OCDE que dissenyen l'informe PISA. Fa unes setmanes, ens tornaven a regalar una
segona tanda de valoracions d'aquelles que acostumen a propagar als quatre vents, a bombo i platerets. Aquesta vegada els estudiants han hagut de resoldre unes proves destinades a conèixer el nivell de coneixements pràctics que tenen. Com en una gimcana d'obstacles, es tractava de resoldre una sèrie de qüestions pràctiques com ara comprar un bitllet de metro, regular el termòstat d'un aparell d'aire condicionat a distància o trobar la ruta més ràpida d'un trajecte (els joves catalans han acabat ocupant un vint-i-dosè lloc, un punt per davant de la mitjana de l'Estat).
Les proves PISA cada cop s'assemblen més a un circuit de fórmula 1, curt i ras, sense matisos. El cas és que es presenten amb la mateixa solemnitat que la Constitució Espanyola, sense permetre cap mena de discrepància sobre els seus propis fonaments, i els mitjans de comunicació en fan molt de cas. Hem de millorar els resultats, segur, però la vara de mesurar dels PISA és arbitrària i no justifica que tothom, absolutament tothom –agents socials, experts, inexperts, tertulians i tota cuca viva– es vegi amb cor d'opinar sobre la vàlua dels professors, incloent-hi la secretària d'estat d'Educació, Montserrat Gomendio, comare del ministre Wert. Quina capacitat d'espolsar-se les puces que tenen els qui més haurien de fer autocrítica i estar disposats a analitzar el resultat de polítiques educatives erràtiques que només fan que empitjorar la situació.
Aquests dies he sentit un fotimer d'opinions i de judicis sobre el tema, un d'ells, el que esgrimeix l'economista Xavier Sala i Martín quan argumenta que els alumnes saben més sobre l'ús de les noves tecnologies que no pas els professors. Tant de bo, si és així. Llavors, els resultats de les proves PISA deuen ser erronis. Potser no ens hauríem d'alarmar tant i, en canvi, treballar conjuntament per poder remuntar el rànquing.
L'educació és un tema social que inclou hàbits, maneres de fer, coherència i capacitat de cohesió. És una qüestió de formació del professorat, però també de ràtios i d'atenció a la diversitat d'alumnes cada vegada més heterogenis; és el dret a estudiar de l'alumne i, alhora, la possibilitat que trobi sortides laborals. Dels catorze als setze anys es desplega un període molt llarg per als qui no volen estudiar. Els de la meva generació, als catorze anys ja treballàvem als estius, els nostres pares ens hi empenyien, sense que això fos mal vist per ningú; guanyàvem un petit sou i ens acostumàvem als hàbits de treball que adoben el terreny per a l'èxit en qualsevol empresa.
Tal com estan les coses, ¿per què no es permet als alumnes formar-se amb hores de pràctica tecnològica a partir dels catorze? A hores d'ara, no se sap com es resoldrà la FP que vol implantar la llei Wert, però si s'han de fer canvis a Catalunya, emmirallem-nos en països on funciona bé. Generalitzar la formació dual que dóna tan bons resultats a Alemanya permetria recuperar la figura de l'aprenent a les empreses i remunerar-lo. Tampoc em puc estar de dir que la motivació més efectiva és la necessitat que tenim d'aconseguir una cosa, i això implica estar disposat a sortir de la zona de comoditat en qualsevol etapa de la vida. I si som part d'Europa, de passada, ¿hi hauria alguna manera de saber si els pares de l'informe PISA s'autoavaluen, si s'apliquen la recepta que ens serveixen periòdicament? Que ens ho expliquin o, si més no, ara que estem en temps propici, aprofitarem la seva medicina de gust amarg per fer bunyols.
