El dilema d'Europa

La idiosincràsia espanyola és propensa a la sacralització. En els temps d'en Franco n'eren objecte Déu i ell mateix, i ens n'ha quedat la unitat de la pàtria, que de tant en tant als de més enllà de l'Ebre encara se'ls escapa que és sagrada, mot que a la pell de brau ha sobreviscut a l'evolució de valors a Occident, evolució que allà –tot i que els últims temps més ençà del Cinca les coses en aquest aspecte no són tan diferents– és força menys apreciable, perquè des de temps immemorials a sota els Pirineus les inèrcies pesen molt, moltíssim més que a l'altra banda, i els afers col·lectius es posen al dia molt més a poc a poc. Després d'en Franco els grans valors sagrats, o sigui els que t'enviaven a la foguera si tenies la mala idea de no agenollar-t'hi davant en adoració perpètua, han estat la llibertat i la democràcia, conceptes per cert, per abús, mal ús i desgast –i ús a càrrec de qui no els sent en absolut–, buidats avui de significat i valor. Europa ja també forma part d'aquest tristíssim Olimp verbal, i el fanatisme topa amb els principis de la pràctica més elemental de l'exercici intel·lectual.

Les eleccions recents, com fins l'observador més badoc deu haver vist, han obligat tots els dirigents europeus, fins i tot els qui n'han sortit menys malparats, a una reflexió profunda sobre la natura i les expectatives europees. Entre nosaltres, tal necessitat de reflexió no sembla anar més enllà de les abundants, esgaripants, caòtiques i sovint incomprensibles –perquè hi abunda la collonada i perquè no han après a no parlar tots alhora– tertúlies de debat. Quan tan altes instàncies dels veritables dirigents europeus es plantegen correccions de trajectòria serioses, el recalcitrant embadaliment dels nostres pròcers polítics davant dels principis i els valors europeus va més enllà dels tics provincians i els fa sospitosos d'autisme, i per desgràcia aquí també s'hi inclouen els dirigents catalans.

Cal tornar a recordar d'on ve Europa, i què és avui? La tradició a mig termini emet la imatge d'uns governs que no van moure un dit contra en Franco, al marge del paripé de no voler-lo a les institucions, cosa que anava més en contra dels ciutadans que del règim. D'una Europa que va contemplar el drama dels Balcans fent-hi el mateix que hi van fer els ciutadans que el miraven per la tele. Europa és un club d'estats rics que han posat els estats pobres a fregar els plats, i l'únic sentit i les mecàniques que la mouen són les de la pela, desacomplexadament a favor dels interessos dels alemanys. El coneixement, la ciència, la cultura, l'intercanvi de valors, els mutus reconeixements són en el millor dels casos gerres decoratives al mig de la taula de la farra dels financers, i la majoria de les vegades ni tan sols això.

Més d'un cop ho he dit, i ho reitero amb arguments renovats: amb marge si ens hi volen o no, a una hipotètica Catalunya independent li aniria millor passar uns anys de transició fora de la Unió Europea, lliures de polítiques aranzelàries i de cups de producció agrícola i ramadera draconians, amb capacitat de competir amb els preus –si som capaços d'oferir productes de qualitat, i això ja té el seu què, però el té en qualsevol cas–, de fer política monetària per ajustar-se a les contingències.

Però ara tenim els dirigents locals oberts de cames davant al tremolosa, vacil·lant maquinària europea, i les pulsions sacralitzadores demonitzen ipso facto tot impuls euroescèptic a base d'assimilar-lo a l'extrema dreta, a pulsions contràries al progrés, xenòfobes, etcètera. Des de les institucions públiques, l'escepticisme i la crítica continuen mereixent la mateixa reacció que en temps de la inquisició, per sort amb fogueres virtuals. Els governants derrotats –atenció a l'hecatombe socialista– o disminuïts s'esmerdeguen per adaptar la realitat al seu judici, per evitar fer un judici de la realitat.

I així s'arriba a la reducció a l'absurd: davant de la impossibilitat, ara i des d'aquí, de canviar Europa, l'escepticisme apareix com l'única opció amb una via raonable més enllà.