LA GALERIA
Anna Maria Dalí
El temor fou instantani, durà el temps de posar el primer peu al llindar de la casa de l'Anna Maria
Acaba de fer 25 anys que va morir Anna Maria Dalí, després de molt temps de viure amb tota discreció i reserva a la residència familiar des Llané, a Cadaqués. Vaig tenir l'oportunitat, gràcies a una autèntica teranyina d'amics comuns entre els quals destacava Montserrat Vayreda, de tractar força assíduament Anna Maria Dalí els sis o set últims anys de la seva vida. Recordo bé el dia que la vaig conèixer, era un dijous d'hivern del 1984. Encara veig la seva acollidora casa a la blanca Cadaqués, a tocar el mar d'Homer, de sant Pau i de Roger de Flor; los peces de plata salen a tomar la luna y tú mojarás las trenzas en este mar blanco... Va ser una vetllada deliciosa, vespre i bona part de la nit, una nit d'immoderada tramuntana sota unes llunyanes, tremoloses, mudes estrelles de gener. Dant, evocat en la conversa, en tornaria a dir quali fioretti dal notturno gelo. Confesso que hi anava amb un cert temor, amb aquell temor més o menys dominant que ens porta allò desconegut, agreujat pel fet de trobar-me davant un constituent de la nissaga Dalí. Però el temor fou instantani, durà el temps de posar el primer peu al llindar de casa de l'Anna Maria, la sirena y pastora al mismo tiempo, morena de aceitunas de espuma fría, hijita de los olivos y sobrina del mar, que tenia al rebedor una mena d'altar dedicat precisament al seu admirat –idolatrat?– García Lorca.
La llarga sobretaula fou il·lustrada amb unes extraordinàries diapositives del cap de Creus, l'autor de les quals era el gran Meli, un altre amic entranyable i molt enyorat. Anna Maria les anava comentant amb paraules amables, evocadores de temps lluminosos, d'escapades de joventut, de records encara ben vius sota la cendra del temps. Quan el mestre de la Rambla –una de les originalitats del qual era la de no tenir telèfon a la botiga– va passar l'última vista, a la sala s'escoltà el sospir de la penosa tornada a la materialitat diària... qué rica aquella comida con sal y arena al pie del águila naranja...!
Quan vam sortir a fora, ningú no sabia quina hora era; era tard, no calia saber més. La tramuntana, freda com un desamor, ens tornava a la realitat i les llums del cotxe, blanquinoses i impertorbables, foradaven la nit que corria esborronada pel Pení i per la plana. En el record, persistent i diàfan, l'acolliment, l'amistat, l'haver-nos arruat junts cap a temps passats, seguint potser només el rastre argentat d'un cargol.
