I els clàssics, ‘ubi sunt?'*
Em diu que a les universitats els tanquen els departaments, que treuen les filologies, que ningú estudia ni llatí ni grec
Dins aquest present anguniós i immediat que s'accelera a mans de totes les app dels mòbils, em trobo una professora caminant amb una certa esma pel passadís, la mirada perduda, el somriure a mig aire, que em saluda vagament. Em diu que ja els tenen per res, que a les universitats els estan tancant els departaments, que treuen les filologies, que ningú estudia ni llatí ni grec, que a batxillerat són assignatures maries, que la ignorància sobre Homer, Safo, Ovidi, Catul, Ciceró o Sèneca, entre les diverses desenes d'autors clàssics abans més que estudiats, ara és una ignorància enciclopèdica. La deixo marxar, seguint l'aire trist de les coses irreversibles, i em dic que li hauria de dir, com diu l'Eclesiasta a la Biblia, que hi ha un temps per a cada cosa, un temps per dormir, i un temps per viure, un temps per estimar i un temps per morir... però sé que ella això ja ho sap, perquè això ja ho van dir també els clàssics. Em dic que li hauria de dir que els clàssics també sabien perfectament del destí, i de la mort, i que segurament van preveure el seu oblit, el mateix que van tenir un cop els cristians, de la secta catòlica, triomfants, es van dedicar a destruir i a negar tot el llegat del gran saber grec, i només van aprofitar la niciesa de Plató i la ciència d'Aristòtil perquè eren els menys clàssics, els més moderns, i els convenien per posar ciment a les seves mentides transcendents, aquelles mentides en què van basar el seu poder mil·lenarista terrenal, ocultant el profund, auster i clar saber antic. Dir-li que la resurrecció dels clàssics fou tot just un miratge dels renaixentistes per poder forjar un home descregut, el futur home burgès que neix a les ciutats comercials de la Itàlia petrarquista, i que la moderna filologia basada en l'estudi del grec i el llatí no és res més que una obsessió alemanya, dels romàntics, però que als segles XVIII i XIX va néixer l'autèntic món modern, fill de l'empirisme i el liberalisme anglosaxons, en aquella nació que va fundar George C. Washington, l'imperi la capital del qual segueix duent el nom del seu fundador, i que la societat burgesa capitalista no està basada com els clàssics en un món rural i agrícola i ramader, un món lent i pagà, respectuós, sinó en els monstres que Federico García Lorca veu a Nova York el 1929, quan en ulls del poeta, en plena crisi borsària, veu milers d'ànecs i de vaques baixant pel Riu Hudson i tenyint-lo de vermell, el cel tapat pel vol podrit dels coloms grisos, i les monedes foradant furioses els ulls dels infants... o sigui, la ciutat industrial, la ciutat financera, ara avui, la societat en què l'idioma realment important és l'anglès, i el que cal saber és fer negocis, moure capitals i creure's emprenedor per consumir fins a la sacietat.
Però no li dic res, perquè els clàssics ben entesos, gent forta, no cerca mai el consol, i miren el destí de cara. I també perquè observo que el món va i ve, tal com van assenyalar els clàssics, i que sovint només cal estar assegut al portal de casa per veure passar sencer el món, i que no hi ha res més passatger que les aparences, i que per més que la tecnologia i el diner i el consum i el moviment incessant ara ens tinguin enlluernats fins a la imbecil·litat, també és cert que sovint hi ha qui, si no en llatí o grec, ai las, cosa ja gairebé impossible, sí en una bona traducció, com les que sortosament els nostres avis van encarregar per fer l'admirable col·lecció Bernat Metge, agafa i pren, de cop, una carta de Sèneca, un epigrama de Marcial, un epinici de Píndar, o fins tot s'atura davant algunes de les remotes frases que ens han quedat dels poetes filòsofs, i pensa una estona Heràclit, o Parmènides, o Zenó, o Empèdocles, entre altres, i llegeix d'aquest últim: “No parareu l'horrend crim? No sou capaços de veure / que, entre vosaltres menjant-vos, és pensament, el que us falta?” (Sext Empíric, IX,127) (*)... i que al cap i a la fi, si els humans no oblidéssim, no podríem, com fa cada generació, avançar. Qui ha dit que existeix el progrés? I com que les autoritats administratives, gent molt llegida, tot això ho saben, si treuen el llatí i el grec ho fan, segur, perquè les generacions futures els puguin tornar a descobrir, gràcies al fet que nosaltres els haurem tornat a deixar, com a herència, la barbàrie.
(*) Citació de la pàgina 585 d'El pensament presocràtic. Edició i traducció a cura de Joan Ferrer Gràcia, Edicions de la Ela Geminada. Girona, 2011.
* Dedicat a la Roser Adroher
