Opinió

LA GALERIA

Can Felip

Se'ns
va explicar que aquest nom era en honor precisament del rei borbònic Felip V i com a rèplica del número “cent”

En aquell temps, i és prou ben sabut, a les cases no hi havia pas les comoditats que hi tenim avui. Ni de bon tros. Per exemple, a casa meva, si durant la nit havíem d'anar al lavabo (eufemisme en ús per indicar accions no precisament de lavatori), havíem de baixar a la planta de carrer, sortir a un pati i fer una vintena de metres per arribar a una minúscula estança, a la porta de la qual hi havia escrit: “Número 100.” Fins passats molts anys no vaig saber què significava aquella denominació a la porta del vàter de casa meva, casa propietat d'un gran hisendat del poble, fabricant i botiguer, que en tenia unes quantes dotzenes. Temps enllà, estudiant al Seminari de Girona, un bon dia el professor d'història, quan tocava parlar dels últims Àustries i els primers Borbons, ho va explicar a classe: després d'anys de lluites, el primer Borbó, Felip V, que així s'anomenava el rei dels espanyols, vencé els catalans, els anul·là el govern i dissolgué el Consell de Cent, l'antiga institució. Per a oprobi de tota Catalunya manà que les comunes i latrines es diguessin “Cent”.

Però vet aquí que en aquella mateixa classe d'història, un alumne demanà per què del vàter també hi havia gent que en deia “can Felip”. Avui aquesta denominació està en desús, però de petit l'havia sentit dir força, i sovint allà en aquell casalot enlairat i fred de Girona la usàvem (la denominació). Se'ns va explicar que aquest nom era en honor precisament del rei borbònic Felip V i com a rèplica del fet que de la comuna també se'n deia el “número cent”, que devia venir del “Consell de Cent”. “Anar al cent” ha desaparegut de la llengua però “anar a can Felip” mig sobreviu, encara que a dures penes, en la parla popular. Al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del gran lingüista Joan Coromines, hi apareix l'expressió i l'explicació d'“anar a can Felip”. Per si s'hi volguessin entretenir, és al volum tercer de l'esmentat diccionari, pàgina 937. Quan vaig saber la història, vaig escriure amb un guix a la porta del vàter de casa meva “Can Felip”. M'ho van fer esborrar sense cap explicació ni donar-me'n cap raó; no recordo qui, no vull recordar-me'n; la memòria és un acte de voluntat i també ho és l'oblit. Voilà. En canvi, ves per on, aquest 19 de juny, més de cinquanta anys després d'haver-ho sabut i quasi oblidat, m'ha tornat tot plegat a la memòria. Què ho deu fer?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia