LA GALERIA
Els camins del record
Els puc imaginar perfectament, en havent dinat, cadascú fent camí cap a casa, cap a la solitud, cap a la distància, després d'una estona compartida
El pas del temps sovint va pel camí contrari al de la memòria. Embruta les petjades que hem deixat entre dues realitats contraposades. Guardo un record exacte i precís dels meus temps d'escolà a la parròquia de Sant Feliu d'Estiula, Estiula de la Garsa se'n deia. Encara no havia complert els deu anys que els diumenges d'hivern i tardor hi pujàvem amb una Vespa, el mossèn amb la sotana arremangada, i jo al darrere. Fèiem un camí ple de sotracs, roderes i còdols glaçats que en més d'una ocasió ens havia fet rodolar pel terra. Al final del camí hi havia extensos camps de blat.
A l'estiu no es feia missa, els pagesos altres feines tenien a segar i recollir, que no pas el deure dominical. La carretera torta i plena de sots transcorria paral·lela al torrent de la Cabana, que lluitava contra el desnivell amb gorgues i saltants d'aigua quan l'estiu havia estat plujós. Si feia bo ens hi rentàvem. Hi havia anys que baixava quasi sec. A mig matí vèiem arribar la gent mudada de les masoveries dels voltants, algunes allunyades quasi dues hores a peu. Anaven mudats. Les dones amb vestits virolats i els homes amb vestits de vellut negre i camisa blanca cordada fins al coll. La mainada, uns duien vestits que se'ls havien fet petits des de la primera comunió, i a d'altres els anaven massa grans per haver-los heretat d'un germà més gran.
La missa era l'excusa per a la trobada, per donar una treva a tanta solitud i distància. El capellà i jo fèiem una mica de tertúlia acabat l'ofici, i sempre apareixia una ampolla de conyac i un joc de cartes. A l'hora del dinar els deixàvem sols, conscients que érem una nosa pels assumptes que havien de tractar. Els puc imaginar perfectament, en havent dinat, cadascun fent camí cap a casa, cap a la solitud, cap a la distància, després d'una estona de llibertat compartida.
Ara als mateixos llocs hi ha una enorme tirolina,
un quiosc amb begudes i un camí ple de forasters a la recerca de la ruta de los siete lagos, que no deixa de ser aquell mateix torrent que baixa entre els salts i la calma. Per accedir-hi hi ha una barrera i un aparcament on cal pagar. La memòria me l'ha jugat una altra vegada.
