Opinió

opinió

Per una gestió transparent, pública i terrassenca de l'aigua

Allò que pertany als terrassencs no pot ser
un simple actiu en mans d'interessos empresarials

Per a mi, aquest és un prin­cipi fona­men­tal: l'aigua és i
ha de ser de tot­hom. Com diu l'arti­cle 128 de la Cons­ti­tució, que hem de llui­tar perquè sigui una rea­li­tat i no un desig: “Tota la riquesa del país, en les seves diver­ses for­mes i sigui quina sigui la seva titu­la­ri­tat, està sub­or­di­nada a l'interès gene­ral.”

Aquest prin­cipi, sense cap mena de dubte, inclou i ha d'incloure l'aigua i molts altres béns bàsics, que han d'estar al ser­vei de l'interès dels ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes i no ser un sim­ple negoci en funció d'interes­sos pri­vats. Una immensa majo­ria estem d'acord en això, però hi ha gent que juga a fer que per­dem de vista la part essen­cial del debat i que ens des­pis­tem amb les qüesti­ons accessòries.

Insis­teixo: l'aigua de Ter­rassa és i ha de ser de Ter­rassa. De tots els ter­ras­sencs i ter­ras­sen­ques, no només d'aquells o aque­lles que es pen­sen que tenen una mena de pro­pi­e­tat perpètua sobre la ciu­tat.

La qüestió no és la història ni el pas­sat, encara que alguns el vul­guin ide­a­lit­zar. S'hau­ria pogut fer de manera dife­rent, és clar que sí, però en aque­lla ciu­tat del segle XIX, amb aque­lla política al ser­vei d'unes clas­ses indus­tri­als domi­nants, no hi havia cap altra opció: gestió pri­vada d'un bé públic. El con­tracte del 1941, en plena post­guerra i en els anys més durs del fran­quisme, ja em sem­bla menys accep­ta­ble, però tam­poc no entraré ara a dis­cu­tir-lo:
el que m'interessa és cons­truir el futur i no ser esclau del pas­sat.

És obvi que l'empresa Mina ha fet coses ben fetes al llarg de la seva història. Però no estem dis­cu­tint això. Estem dis­cu­tint si el 2016 hem de fer les coses en funció del que va pas­sar el 1841, el 1941, el 1979 o als anys noranta.

El que a nosal­tres ens toca és deci­dir en el pre­sent i pen­sar en el futur, sense obli­dar que l'any 1841 no exis­tia cap text cons­ti­tu­ci­o­nal que digués el que diu el nos­tre, encara que a molta gent no li interessa recor­dar-ho ni pel que fa a l'aigua, ni a l'habi­tatge,
ni al sis­tema finan­cer, ni a les rela­ci­ons labo­rals ni a tan­tes altres qüesti­ons clau per al benes­tar i per al progrés social. Ho repe­teixo: l'interès gene­ral està per damunt de l'interès pri­vat.

Per tant, no hi ha “solu­ci­ons natu­rals”, sinó deci­si­ons democràtiques. No hi ha des­a­graïment pels ser­veis pres­tats (i pagats), ni menys­te­ni­ment per la visió històrica o la capa­ci­tat empre­sa­rial. Hi ha, sim­ple­ment, la neces­si­tat de tro­bar res­pos­tes del segle XXI i no del segle XIX, en un moment en el qual és deci­siu pre­ser­var i enfor­tir el sec­tor públic, el bon govern i la trans­parència.

I de la mateixa manera que la gestió pri­va­tit­zada no té res de “natu­ral” ni està escrit enlloc que hagi de ser més econòmica o efi­ci­ent, tam­poc no es tracta de qui és més o menys ter­ras­sen­quista.

El ter­ras­sen­quisme de la gent, de tot­hom, és més ampli, més net i més enri­qui­dor soci­al­ment que el supo­sat patri­o­tisme des­in­te­res­sat dels que fan nego­cis amb el ter­ras­sen­quisme. Una empresa pri­vada que està domi­nada per capi­tal no ter­ras­senc difícil­ment pot fer ban­dera del seu arre­la­ment a la ciu­tat. No s'entén l'actual situ­ació si obli­dem que el que hi ha en joc no
és Ter­rassa, sinó el domini de l'aigua a Cata­lu­nya, a Espa­nya, a Europa i a gran part del món. La gestió de l'aigua a Ter­rassa és, sim­ple­ment, un front que els autèntics pro­pi­e­ta­ris de Mina, que no són ter­ras­sencs, no poden per­dre, perquè saben que després en per­dran molts més. Per això, a Ter­rassa ens con­cen­trem a pre­ser­var allò que és de Ter­rassa, allò que per­tany al país i que no podem per­me­tre que sigui un sim­ple actiu en mans de pode­ro­sos interes­sos empre­sa­ri­als i finan­cers inter­na­ci­o­nals.

La situ­ació hau­ria estat més fàcil, sens dubte, si l'empresa con­ces­sionària hagués tin­gut més clar que l'aigua no és seva, si hagués estat més trans­pa­rent, si hagués col·labo­rat lle­ial­ment amb l'Ajun­ta­ment, si no hagués recor­re­gut con­tra deci­si­ons democràtiques, si hagués accep­tat les ofer­tes de diàleg plan­te­ja­des que ha rebut­jat sis­temàtica­ment. La raó de fons és que l'empresa con­ces­sionària no reco­neix la titu­la­ri­tat de l'Ajun­ta­ment sobre el ser­vei, i reté infor­mació essen­cial per defi­nir-ne el futur. I vol impo­sar una pro­posta única, la seva, que no ha estat accep­tada per l'Ajun­ta­ment, uni­la­te­ral, interes­sada, que passa per sobre dels prin­ci­pis de publi­ci­tat i de lliure con­currència. Aquesta és la clau del con­flicte, que l'empresa vol pre­sen­tar fal­sa­ment com si l'Ajun­ta­ment es negués a dia­lo­gar.

Crec que els interes­sos que
hi ha per damunt de l'empresa
no són ali­ens a aquesta acti­tud d'obs­trucció, de posar pals a les rodes, de difi­cul­tar els acords i de donar totes les cul­pes a l'Ajun­ta­ment i a la gran majo­ria política i social que defensa un nou enfo­ca­ment de la qüestió de l'aigua.

Aquest alcalde sem­pre defen­sarà la trans­parència, l'ètica en la gestió pública i els interes­sos dels ter­ras­sencs i ter­ras­sen­ques, per sobre de qual­se­vol interès par­ti­cu­lar, i tam­poc accep­tarà supo­sats pac­tes ocults, fets als des­pat­xos i dei­xant de banda la ciu­ta­da­nia. Tot amb parets de vidre. Així és com entenc el ter­ras­sen­quisme del segle XXI.

La situ­ació és ben sen­zi­lla d'enten­dre: hi ha un con­tracte que s'acaba i s'ha de liqui­dar la feina feta i posar les bases d'un futur de ciu­tat. Com a màxim res­pon­sa­ble del bon fun­ci­o­na­ment de l'admi­nis­tració, em com­pro­meto que la liqui­dació
de la con­cessió es faci amb total res­pecte a la llei. I espero la par­ti­ci­pació de tota la soci­e­tat ter­ras­senca per ana­lit­zar les diver­ses fórmu­les de gestió de manera fia­ble i trans­pa­rent, en els debats públics que ini­ciem en els pro­pers dies.

L'Ajun­ta­ment té l'obli­gació de defi­nir el futur del ser­vei en defensa dels interes­sos de tots els ter­ras­sencs i ter­ras­sen­ques, i aquesta tasca la farà amb plena lli­ber­tat, dins de la llei i sense accep­tar les pres­si­ons dis­fres­sa­des d'ofer­tes de diàleg. En el món ins­ti­tu­ci­o­nal, no hi ha drets adqui­rits, ho sabem tots i totes.

Jus­ta­ment perquè no volem renun­ciar a l'aigua ni a la nos­tra història, diem que l'aigua ha de seguir sent de Ter­rassa. Clara­ment, rotun­da­ment, sense mati­sos. Que no pot ser un objecte de negoci o de transacció comer­cial. I que, si així ho deci­deix democràtica­ment la majo­ria del ple, ha de ser ges­ti­o­nada de manera directa, pre­ci­sa­ment per garan­tir que esti­gui al ser­vei dels interes­sos gene­rals i no dels bene­fi­cis par­ti­cu­lars. Ningú pot dis­pu­tar la sobi­ra­nia d'un ple, però tot­hom ha d'estar obert a escol­tar i a reconèixer l'altre. Amb aquest espe­rit demano a la part ter­ras­senca de Mina que recon­si­deri la seva acti­tud i que passi a col·labo­rar amb el futur de Ter­rassa, aju­dant a fer una liqui­dació exem­plar que la torni a legi­ti­mar com a empresa amb espe­rit ter­ras­senc.

Aquest és el meu com­promís, no con­tra ningú, sinó a favor de tot­hom: la gover­nança pública és la millor garan­tia perquè al segle XXI l'aigua segueixi sent ter­ras­senca i de tot­hom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.