Opinió

Tribuna

Generacions de dones

“Ara per ara la conciliació laboral i familiar continua sent un maldecap

L'altre dia un centenar de dones de totes les edats ens qüestionàvem la idea que accedir al món del treball ens hagi alliberat de segons quines càrregues. Ens vam trobar en un sopar del TNG, un grup que des de fa una desena d'anys ha anat forjant complicitats sota el paraigua d'un projecte de treball en xarxa basat en l'intercanvi professional i humà. En petit comitè, vam parlar de la idea de “realització personal”, que semblaria que només es pugui aconseguir escalant llocs a la feina o “apoderant-se”, gràcies a algun càrrec directiu. Aquests tipus d'afirmacions es converteixen en un mantra repetit que ens promet felicitat i domini sobre la vida quotidiana.

Si una cosa defenso aferrissadament és la llibertat d'escollir que té cada dona. En això hem avançat força, tot i les contradiccions que hem d'esquivar constantment i el repte de defensar els drets laborals que tenim. Durant el sopar, vam escoltar les veus de ponents que pertanyen a generacions ben diverses: des de les que van viure la guerra i la postguerra fins a les que tenen vint-i-tants anys. La Georgina Regàs és la degana del grup, i sentir com parla de la seva vida és tota una experiència, perquè als 84 anys vessa autenticitat jovial i de bon humor. La seva experiència relata bé la vida d'una generació de dones que va passar molta gana després de la guerra guanyada per Franco –cosa que continua aixecant polseguera, ni que sigui sobre una estàtua decapitada. Georgina Regàs pertany a una generació de dones a qui es va negar la possibilitat d'estudiar i que necessitaven el permís del pare, germà o marit per sortir del país; dones que han hagut de trencar patrons familiars i socials que els impedien treballar autònomament. Després van venir altres generacions intermèdies, que han pogut estudiar carreres superiors, fins i tot d'enginyeria, com una altra ponent, l'Arancha que, tanmateix al principi, es va trobar fent de “noia de la fotocopiadora” en una empresa important i ha hagut de sentir per boca d'algun directiu que no podia aspirar a cap càrrec més alt. Finalment, les dones entre 30 i 40 anys han estat molt més lliures per escollir. Gaudeixen d'independència econòmica i comparteixen les feines de la llar amb la parella, però moltes se senten una mica frustrades de no poder dedicar als fills el temps que voldrien.

Paradoxalment, resulta que els primers mesos i anys de vida d'un infant són els més importants (bona part dels problemes de què pateixen moltes criatures provenen d'aquesta etapa). Per què, doncs, no hi ha polítiques socials que afrontin l'afer de debò? D'altra banda, està mal vist que una dona decideixi lliurement quedar-se a casa i criar els fills –com a opció de vida o bé temporalment. Per què no té els ajuts que necessita? Ara per ara la conciliació laboral i familiar continua sent un maldecap i les dones alliberades van més estressades que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia