I ara, preparem-nos

Qual­se­vol cosa basada en el xan­tatge pot durar més o menys, però men­tre duri no pot dur res de bo ni cons­truc­tiu. Al con­trari. Rajoy torna a ser pre­si­dent del govern espa­nyol no només perquè el PSOE ha cedit de manera igno­mi­ni­osa, sinó també perquè el par­tit d'Albert Rivera, no ho obli­dem, s'ha empas­sat les seves línies ver­me­lles. El xan­tatge ha estat fàcil per al PP, que el té en el seu ADN, i per a un líder, Mari­ano Rajoy, que té molt clara la seva màxima: resis­tir és vèncer. Han sabut ins­tal·lar la idea que el dilema era entre un govern de Rajoy o ter­ce­res elec­ci­ons. I qual­se­vol altra alter­na­tiva, que n'hi havia, ha estat desac­ti­vada de manera inad­mis­si­ble en qual­se­vol estat democràtica­ment homo­lo­ga­ble. Ciu­da­da­nos ha com­prat ràpida­ment la idea i ha fet pre­si­dent Rajoy per gust. I el PSOE ha sucum­bit a les seves pròpies con­tra­dic­ci­ons i ha cedit al xan­tatge després d'ofe­rir un espec­ta­cle democràtica­ment deni­grant (i és per aquí que la inter­venció de Rufián els fa mal). La mio­pia és tan gran que ni tan sols són capaços de saber que si s'ha dei­xat fer xan­tatge una vegada, està legi­ti­mant que li'n facin tants cops com cal­gui.

Tot ple­gat ha estat molt per­vers, com no pot ser de cap altra manera en un règim que democràtica­ment invo­lu­ci­ona. El PP també ha sabut ins­tal·lar la idea que els espa­nyols no volien unes ter­ce­res elec­ci­ons. A par­tir del fet cert que el resul­tat elec­to­ral reque­ria una entesa entre dife­rents par­tits, han pre­sen­tat com un fet inas­su­mi­ble que s'hagues­sin de repe­tir les elec­ci­ons. I en aquesta trampa del PP hi ha cai­gut de qua­tre gra­pes el PSOE (per cert, que ningú tin­gui cap dubte que si l'abs­tenció del PSC hagués estat necessària numèrica­ment, els soci­a­lis­tes cata­lans s'hau­rien abs­tin­gut). Per la fal·làcia d'evi­tar les noves elec­ci­ons, el PSOE ha legi­ti­mat l'estratègia per­versa del PP. Res d'interès d'estat. L'interès gene­ral dels espa­nyols hau­ria estat que s'hagués fet política per tro­bar una sor­tida a l'atzu­cac espa­nyol. Però com que aquesta acció política havia d'incloure una solució democràtica per a Cata­lu­nya, el que es va esce­ni­fi­car ahir al Congrés dels Dipu­tats va ser una legi­ti­mació de l'estratègia de la con­fron­tació, com ràpida­ment i encer­ta­da­ment va asse­nya­lar el pre­si­dent Puig­de­mont.

Aquesta és exac­ta­ment la res­posta a la pre­gunta: I ara, què? Con­fron­tació en lloc de política. Con­fron­tació d'Espa­nya con­tra Cata­lu­nya. Alguns augu­ren una legis­la­tura curta de Rajoy perquè no té una majo­ria esta­ble. Que no el subes­ti­min (un cop més). Con­ti­nua tenint l'as del xan­tatge a la màniga: la sagrada uni­tat d'Espa­nya. Quan al PP li fal­tin vots, o abs­ten­ci­ons, els acon­se­guirà a par­tir de la defensa de la uni­tat d'Espa­nya i la con­fron­tació amb Cata­lu­nya. Pre­pa­rem-nos.