Keep calm
Obús dialogant
La funció teatral dels polítics va d'aparèixer com el més dialogant, però en realitat estem davant un monòleg
Sentim a dir que els polítics fan teatre. Amb el nou període batejat com operació diàleg, que recorda els anys de la transició, quan del retorn de Tarradellas a La Moncloa en deien operació Catalunya. També s'ha fet servir. Catalunya i diàleg. Amb dues paraules n'hi ha prou. Del que es tracta és de fixar aquest marc mental. I qui aparegui com el més dialogant tindrà al seu favor la mirada internacional i aplacarà un cert descontentament pel retret d'immobilitzar que es fa sistemàticament a Rajoy. La funció teatral que escenifiquen ara mateix els polítics va d'això: de veure qui és el més dialogant, qui allarga la mà a l'altre, i qui acaba apareixent com a més intransigent. Un joc d'aparença, quan el teatre de debò busca la versemblança. I sovint amb pocs artificis. Més que davant de diàleg som davant d'un monòleg, com deia aquesta setmana el president Puigdemont, abans de rebre de manera cortesa el flamant delegat del govern espanyol Enric Millo. Fixem-nos en el que es representa aquests dies al sorral de la Biblioteca de Catalunya, en un nou encert de la Perla 29. Ernest Villegas, i Un obús al cor de Wadji Mouawad, que ens acosta la seva obsessió dolorosa, de la pèrdua, de la mare, de l'ànima, l'incendi, l'exili, la memòria, l'amor i la reconciliació. Aquestes són les seves línies, vermelles, blaves i de tot color que reescriu de mil maneres. I tot plegat amb una cortina, una cadira i uns bons llums. Amb aquests elements es fa el viatge teatral. El viatge polític en canvi s'encalla en les paraules fins a gastar-les. Aquesta mateixa setmana l'antropòleg Manuel Delgado deia que no s'ha d'anar a dialogar res a Madrid, en tot cas a negociar. Però vist que Montoro, en una reacció infantil, vol esbravar l'impost de les begudes gasoses i ensucrades, el dels refrescos, acabat de presentar, ja es constata el tarannà dialogant. Deu ser una mostra popular d'artivisme, un dels aspectes del ciutadanisme que analitza Delgado al seu darrer llibre, que s'escampa fins i tot dels límits del refugi de la nova esquerra que estudia.
