Opinió

Vuits i nous

Piano de cua

“Recomanen el transport públic els que deploren que no n'hi hagi prou

Dime­cres a la tarda, dues hores i vint minuts per cobrir la distància amb cotxe entre els estu­dis d'El Punt Avui Tele­visió a Sant Just Des­vern i casa meva, a Mataró. Un tra­jecte que en con­di­ci­ons nor­mals, vull dir si només sóc jo i uns quants més a la car­re­tera, es fa en trenta-cinc minuts, posem-ne qua­ranta. A la ràdio retrans­me­tien obra pianística d'Enric Gra­na­dos. Em va sem­blar la inte­gral com­pleta. Bé, es veu que ens n'hem d'ale­grar: que hi hagi cues és indi­ca­tiu que l'eco­no­mia fun­ci­ona, que la gent es trans­porta d'un cantó a l'altre no perquè hagi sor­tit a pas­seig sinó perquè va i ve de tre­ba­llar. O perquè va a con­su­mir: s'acosta Nadal, i els comerços i grans cen­tres comer­ci­als de Bar­ce­lona o Bada­lona atra­uen moto­rit­zats del veïnat urbà. Abans, un embús com aquest inci­tava els con­duc­tors a mos­trar impaciència a còpia de tocar el clàxon. Ara l'ins­tru­ment musi­cal dels cot­xes es manté en silenci. Unes tona­des infan­tils de Gra­na­dos, obra de joven­tut. Miro els pilots atu­rats en paral·lel a mi: cara de resig­nació. Només resig­nació? Hau­rien d'estar eufòrics i enge­gar la trom­pe­te­ria. L'eco­no­mia avança en pro­porció contrària a la cua.

L'altre dia em van cen­su­rar: “Em pen­sava que eres un usu­ari del trans­port públic.” Ho vaig ser, en exclu­siva, quan tenia la feina a Bar­ce­lona. Ara a Bar­ce­lona no hi haig d'anar a fer res, labo­ral­ment par­lant, i per arri­bar als extra­ra­dis de Sant Just Des­vern o Sant Joan Despí, que és on se situen els estu­dis tele­vi­sius que per ara em recla­men, l'automòbil és impres­cin­di­ble. Em fan gràcia els que acon­se­llen la com­bi­nació de trens, metros i auto­bu­sos perquè són els matei­xos que lamen­ten que no hi hagi prou trens, metros i auto­bu­sos. Tinc Gra­no­llers al cos­tat. Un dia hi vaig anar amb autobús. No hi arribàvem mai i hau­ria pogut comp­tar una a una les fulles dels arbres del pai­satge que vam tra­ves­sar. La ràdio ofe­reix una peça de Gra­na­dos pen­sada per a un piano Cateura. Què és un piano Cateura?

D'anada, sem­pre em situo al car­ril esquerre de la ronda de Dalt. De tor­nada, al dret. He obser­vat que, sobre­tot aquest últim, és el més ràpid. És veri­tat que s'hi incor­po­ren molts cot­xes, però també ho és que en sur­ten molts més. No m'hau­ria pen­sat mai fer aques­tes con­si­de­ra­ci­ons de con­duc­tor cal­cu­la­dor i expert, jo que al volant sóc un patata. Les cues uni­for­mit­zen: sense capa­ci­tat de mani­o­brar, és un patata el que con­du­eix un Fer­rari. Hi ha un Fer­rari davant meu. Fins que no surt de la ronda, Gra­na­dos deixa la peça ina­ca­bada.

Bal­do­mer Cateura (Palamós, 1856-Bar­ce­lona, 1929). Comer­cial, agent de dua­nes i melòman, es va inven­tar la man­do­lina espa­nyola i un piano de qua­tre pedals. Les cues et fan savi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia