Opinió

LA GALERIA

Sol, fred i passejades

El món condemna els mentiders, per coses ínfimes, i en canvi premia els poetes, que menteixen en coses grandioses

El matí del dia més fred (fins ara) d'aquest hivern, vaig sor­tir a pas­se­jar durant una hora, com tinc cos­tum de fer. L'aire era, més que fi, glaçat i tallant; el cel pre­sen­tava un blau imma­cu­lat i uni­forme, ni un bor­rall de núvol enlloc. Els horit­zons es reta­lla­ven pre­ci­sos i nets com una dia­po­si­tiva. En pas­sar davant d'un bosc de rou­res, vaig pen­sar en allò que escriu el francès Gil­bert Ces­bron, molt lle­git en la dècada dels cin­quan­tes del segle pas­sat: “M'agrada l'hivern puri­fi­ca­dor, el sol cru i l'arbre des­pu­llat.” Mol­tes heu­res s'enfi­len abraçant soques d'arbre; ara les reco­brei­xen com si les vol­gues­sin deco­rar però més tard mata­ran per ofec aquests arbres i, al final, mori­ran també elles, les heu­res. El sota­bosc és impe­ne­tra­ble de lli­ga­bos­cos, rome­gue­res, llen­tis­cle, boix i bruc, xucla­mel, espar­re­gue­res. Durant uns segons hi veig córrer una gui­lla: ondu­lació ver­me­llenca enmig de l'herba seca, esbu­fec feroç, bigoti eriçat, cua mira­cu­lo­sa­ment horit­zon­tal.

Fins ara, i per apai­va­gar una mica el neguit d'aquesta quo­ti­di­a­ni­tat tan moderna i tan empre­nya­dora, no he tro­bat cap més recurs tan eficaç i sanitós com la con­tem­plació cal­mada i sense arti­fi­cis de la mare natura en directe. Aques­tes pas­se­ja­des mati­nals sovint em por­ten a evo­car Horaci i Josep Pla quan ambdós afir­men que la pura rutina és apas­si­o­nant. Vin­dria a tomb remar­car (cap nove­tat) el clas­si­cisme horacià del polígraf de Llo­friu quan escriu: “pos­seir el mínim: terra, casa petita, una mica de lle­nya, pa i vi per anar tirant just…”, per com­pa­rar-lo tot seguit amb el gran Horaci: “Aquest era el meu desig: una llenca de camp on hi hagués un hort i, prop de casa, una font d'aigua contínua, tot a prop d'una mica de bosc...” D'això el poeta llatí en diu aurea medi­o­cri­tas i el senyor Pla n'era un entu­si­asta, fins quan era asse­gut a taula l'esmen­tava: “la vianda ser­vida i men­jada en una taula pobra és segura; és en copes d'or on s'hi beu la met­zina”.

A la pas­se­jada mati­nal un dia m'hi vaig empor­tar un lli­bre de poe­sies de Rilke, però ja no el tor­naré a por­tar més. Perquè lle­gint Rilke quasi arri­bava a creure que els arbres par­la­ven i que les flors bos­ca­nes, encara que fos de forma ingènua, volien fer-me obli­dar tota la resta. El món con­demna els men­ti­ders encara que sigui sobre coses ínfi­mes i en canvi pre­mia els poe­tes, que men­tei­xen en coses gran­di­o­ses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia