Tots els camins porten a Salamanca

El depri­ment epi­sodi que estem vivint amb el lle­gat del fotògraf Agustí Cen­te­lles és una mos­tra més de l'espo­li­ació pre­me­di­tada de l'Estat espa­nyol dels béns cul­tu­rals cata­lans. Fa uns anys va pas­sar el mateix amb el lle­gat de Sal­va­dor Dalí, el qual en vida ja va donar la seva obra a l'Estat. En ambdós casos el pro­blema, d'ori­gen dife­rent, el tenim a casa. Des­co­nec el procés què ha por­tat els fills de Cen­te­lles a actuar amb aquest espe­rit reven­gista, fins al punt de mani­fes­tar que el millor fons fotogràfic català sobre la Guerra Civil s'ha de por­tar a Sala­manca, i que abans de donar-lo a la Gene­ra­li­tat s'esti­ma­rien més cre­mar-lo. Sens dubte que es deuen haver fet coses mala­ment, i no ve pas d'ara, ja que els fills ho remun­ten als temps de Jordi Pujol, però costa d'enten­dre que s'hagi arri­bat a l'extrem de rup­tura total i que les foto­gra­fies més cèlebres de la guerra, junt amb les de Robert Capa, facin camí cap a Sala­manca, on fa anys i panys que ens estem bara­llant perquè retor­nin els docu­ments i arxius espo­li­ats per les tro­pes fran­quis­tes en la mateixa des­gra­ci­ada guerra. Tot ple­gat és una para­doxa des­mo­ra­lit­za­dora, que genera des­as­sos­sec pen­sant en Agustí Cen­te­lles, que a més de fotògraf va ser un home com­promès amb la causa de la República i amb la militància comu­nista. Em diuen que la gent, i sobre­tot la més jove, ja està can­sada de sen­tir par­lar de la guerra, dels morts i de les dues Espa­nyes. El cert és que aque­lla ferida va ser tan fonda que fins ara no s'ha pogut començar a fer exa­men de consciència. Fins ara no s'han pogut obrir fos­ses comu­nes perquè les famílies que vul­guin puguin vet­llar les des­pu­lles dels seus avant­pas­sats assas­si­nats per raons ideològiques i de ven­jança. Fins ara no han començat a retor­nar alguns papers d'aquell des­as­tre. I ara ens pre­nen les fotos de Cen­te­lles. No n'apren­drem mai!