Tribuna
La consecució dels objectius
“De què depèn que Catalunya tingui un estat propi? En quins paràmetres cal instal·lar-se per preveure expectatives al més raonables possible?
Els propòsits personals semblen en principi més controlables que els col·lectius, perquè en la mesura en què una part de la consecució depèn d'un mateix sembla raonable pensar que s'hi té més a fer. Per descomptat això té poc a veure amb l'èxit en si de l'empresa, perquè tal com sap tothom, hi ha fites corals amb multitud d'elements i complicacions que acaben bé, i d'altres on l'únic factor en joc és el subjecte, que tot i això no van a parar enlloc.
Es pot considerar el Procés cap a l'autodeterminació de Catalunya un objectiu ponderable en les seves possibilitats d'èxit? En principi no hi ha cap raó per dir que no, i de fet el cas és objecte de multitud de debats públics –i cal imaginar que molts d'altres no tan públics–, mal que cal tenir en compte la certa –o més aviat incerta– metonímia subjacent en la retòrica de l'afer, perquè el procés, el referèndum, l'autodeterminació, la part de l'esdevenir que es vulgui remarcar, no són l'objectiu sinó el camí, l'instrument si es prefereix. L'objectiu és la independència.
Un cop d'ull a les enquestes, a les últimes en particular, assenyala una part important de l'opinió pública favorable al referèndum, però no a la independència. És a dir que, molt respectablement per descomptat, són gent que votarien no en la consulta. Cal imaginar que molts d'aquests volen el referèndum perquè, també respectablement, creuen que guanyaria el no, i que això liquidaria la qüestió, si més no durant un nombre raonable d'anys. Una raonabilitat la mesura de la qual la dona el fet que fa més de tres segles que s'arrossega el conflicte entre Catalunya i Espanya –o la resta d'Espanya, depèn com es vulgui veure.
El desllorigador rau en l'actitud dels ciutadans que, respectablement un cop més, no estan ni per la independència ni pel referèndum. Des del corrent més pragmàtic del sector sobiranista es propugna que cal que els ciutadans favorables a mantenir Catalunya dins d'Espanya vagin a votar. Si els partidaris del no i no, per entendre'ns, els votants –en principi, tot i que aquesta relació tampoc està tan clara– de PP, Ciutadans i PSOE es queden a casa, un resultat semblant al del 9-N no sembla una bona targeta de presentació davant de les instàncies internacionals des d'on s'ha de donar per bo el que s'obtingui.
Suposo que algun lector deu estar pensant que em descuido d'un matís important: si el referèndum és acordat amb les autoritats espanyoles o no. No me l'he descuidat. Simplement, coneixent el personal, si no hi ha un daltabaix d'abast inimaginable, les probabilitats que des de l'Estat de Madrid s'autoritzi una consulta vinculant –i fins i tot no vinculant– són, i seré optimista, d'una entre un milió.
Hi ha un factor determinant en l'altre extrem del diàleg, mal que en aquest cas sigui més aviat no-diàleg: l'Estat espanyol es manté dins de la mentalitat thimòtica pràcticament invariada des dels últims quatre-cents anys. Negociar amb representants d'institucions que estan convençuts que el fet de tenir la raó forma part de l'ordre natural i lògic del món perceptible fa que les especulacions predictives s'hagin de situar en un terreny de mal avaluar en termes d'experiència immediata, de comparació amb casos semblants de l'actualitat internacional i, en definitiva, del que és d'esperar en estats de dret dins la que passa per ser la part del món més estable i menys agitada, l'Europa occidental –mal que en aquest terreny tampoc sembla recomanable llançar les campanes al vol.
De què depèn que Catalunya tingui un estat propi? En quins paràmetres cal instal·lar-se per preveure expectatives al més raonables possible? Desviem una mica la mirada. Des de fa un temps –d'ençà que l'AVE ja corre pels soterranis– sembla hivernada la polèmica al voltant de la Sagrada Família. Quines incerteses l'envolten? Una, sobretot: en quina data estarà acabada. Es parla del 2026, com a centenari de la mort de Gaudí a càrrec dels transports metropolitans. Es complirà la predicció? Potser sí. O potser no? Ara que ja sabem que el túnel de l'AVE no posarà en perill l'edifici gaudinià, els experts en la matèria assenyalen sotto voce una altra possibilitat força plausible: a mesura que avanci l'obra, i per tant el pes de la part construïda, la pressió de l'església posarà en perill el túnel de l'AVE. Quan passarà, això? Mai? D'aquí uns anys? D'aquí uns mesos? Demà passat? Aquest serà el dia en què s'acabarà l'obra de la Sagrada Família.
Tant de bo QUE el Procés cap a la independència tingués un futur tan clar… o potser no, potser val més que el tingui com més incert millor.
