Barcelona 92, fi d'etapa

En aquests moments de la història, poca gent discuteix ja la importància estratègica que van tenir els Jocs del 92 per a la transformació de Barcelona. I que aquest és un mèrit atribuïble al llavors alcalde i ara expresident Pasqual Maragall. Però també molta gent comença a pensar que la torna d'aquell gran projecte ha estat ben feixuga. Cada cop queda més clar que des de les instàncies estatals es va decidir que la capital catalana ja havia quedat servida per molts anys. Que l'aixeta es tancava. I Barcelona va rodolar pel pendent de la davallada, des del cim olímpic, però rodolant costa avall. Paradoxalment, a aquestes maniobres de l'Estat hi va contribuir el mateix Maragall acceptant un retard de dècades en l'arribada del TAV per afavorir Andalusia, sempre a canvi del suport olímpic. L'Estat també va tenir el suport dels governs de CiU, sobretot en època del PP, que va suposar la marginació del port de Barcelona a favor del de València o el brutal dèficit en matèries com la ferroviària. La fòbia contra la Barcelona socialista segurament va ser mala consellera. Ara, Barcelona té molts reptes plantejats. En parlaré en altres ocasions. Però valorar la història és una bona manera d'afrontar el futur.