Opinió

LA GALERIA

Criatures malcriades

El nen aviciat a exigir quan creix passa del plor al crit, a la força i al desafiament

Quim Monzó i Josep Pla han objectat sobre la presència de criatures als restaurants, i hem d'entendre que apunten a la mainada impertinent i mal educada. Però, no és sobretot als pares llurs a qui haurien de prohibir l'entrada? A la ràdio un explica que uns nens, amb grans alegrois dels pares, amb una grapada li han pres menjar del plat. Un cambrer diu que sovint es troba que, amb els progenitors impertèrrits, els fills corren amb patinet pel menjador. Una dona confessa que ha deixat d'anar al restaurant perquè l'avergonyeix el que hi fa el seu fill; potser el que l'hauria d'avergonyir és el que ella no ha fet. Sortim del restaurant. Una mare evanescent ni s'immuta quan, a la botiga, la criatura ho barriga tot o ho tira per terra. Hi ha pares que acaben dormint cada dia amb el seu fill perquè no plori; aquest, aviciat a exigir, quan creix passa del plor al crit, a la força i al desafiament: la popular síndrome de l'emperador; els psicòlegs són únics per trobar nom a les conseqüències de pares dimitits o fleumes. Si la criatura a taula projecta els aliments, els progenitors cobreixen amb papers de diari el terra de l'entorn del petit dèspota, i posen els ulls en blanc mentre volen croquetes. Entrem a escoles i instituts. Un centre s'ha humiliat regalant entrades per a no sé on perquè certs alumnes deixin de fer el salvatge. Un institut –no una presó– va decidir posar càmeres de vigilància per frenar la barbàrie, però alguna forma legal de “protecció al menor” (qui necessita ser protegit?) els les va fer desmuntar. Amb alumnes així, que (encara?) no són tots però sí que una part molt significativa, els centres no poden comptar amb els pares, ans al contrari: molts són dels que bramen i s'atonyinen en el futbol dels seus caganers. La publicitat, aparador de la vida desitjada, exhibeix uns nens que empastifen obscenament; la mare, bleda, en lloc de corregir-los s'alegra estúpidament de l'eficàcia del detergent que permet als seus salvatges de seguir comportant-s'hi. Hi ha un sector del públic que enyora quan el mestre premiava amb una bufetada les transgressions lleus (de greus no se'n produïen); a casa, si el pare se n'assabentava, completava el correctiu escolar amb una altra plantofada. I hi ha un segon sector partidari de no frustrar mai la criatura: si pixa al mig del menjador del restaurant (ben cert!), el deixen fer i, quan ha acabat, li fan una reflexió. Etc. Aquestes i d'altres formes de desori només perden intensitat quan la criatura obre el mòbil o la consola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia