Seguretat

Una tarda recent, a Canes, Clint Eastwood va presentar en un clima de culte una còpia restaurada d'Unforgiven, en què ell mateix interpreta un assassí que executa la venjança d'unes dones violades: un film que culmina l'evolució del western cap a l'heroïcitat impossible amb la consciència que l'Oest americà va construir-se amb violència, que embruta, que crea ferides perdurables, que genera més violència. A la sortida d'aquella projecció, va desallotjar-se el palau del festival en haver-se trobat una bossa que va posar alerta els sistemes de seguretat. Quan, entre els que esperàvem per entrar en una altra projecció, va circular que hi havia una bossa sospitosa van començar les bromes, potser per alleugerir la tensió creada amb les llargues cues, la desinformació, la idea del perill, el mateix sistema de vigilància. Una de les bromes va ser que, de fet, no havíem de patir perquè, davant qualsevol problema, hi havia l'home que va encarnar Harry, el brut. Certament, una broma. Ni el cinema, encara que a vegades ho dissimuli, pot fer creure en els justiciers. Tampoc podem creure que hi pugui haver mesures de seguretat que, en el món occidental mentre que en altres llocs n'hi ha tants que moren per les bombes dels propis governs o d'aliens que treballen per la indústria armamentística, ens protegeixin d'una violència que, amb la determinació dels suïcides, troba com superar-les inventant noves formes d'atemptats, sempre inesperats. Anem passant els controls, els protocols de seguretat, que van transformant el món en una mena d'aeroport. Almenys ara ho és a Canes, que, del paradís dels cinèfils, s'ha convertit en un lloc hostil i inhòspit. Sabem que les mesures de seguretat en elles mateixes no arreglaran res i que ni ens protegeixen, però ens fan creure que són necessàries. I així el món en què vivim es va fent paranoic, invivible, insegur.