Opinió

LA GALERIA

Martínez de Pisón

“Mi padre no siempre se pareció a Demis Roussos”. Així de prometedorament comença Derecho natural, l’última novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960), un dels millors escriptors actuals en llengua castellana, que ha publicat una vintena de llibres, sobretot novel·les i reculls de contes, des que va debutar el 1984 amb La ternura del dragón. Té també l’aval de premis estatals importants com ara el de la Crítica, per El día de mañana (2011), i el Nacional de Narrativa, per La buena reputación (2014). Tot i haver viscut des dels 20 anys a Barcelona, Martínez de Pisón s’ha prodigat poc fent promoció a les comarques gironines: mirant l’arxiu, només consta la presentació de Dientes de leche (2008) que va fer a la desapareguda La Llibreteria, de Girona.

Ara fa exactament vint anys, la primavera del 1997, es va rodar l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Carreteras secundarias (1996) en diferents escenaris de les comarques gironines, especialment a Figueres, on van participar uns 400 figurants locals, però també al Port de la Selva, Portbou, Roses, Begur (sa Tuna) i Girona. Dirigida per Emilio Martínez-Lázaro –el realitzador dels Ocho apellidos bascos i catalans– a partir d’un guió adaptat pel mateix Martínez de Pisón, la pel·lícula estava protagonitzada per Antonio Resines, Fernando Ramallo, Maribel Verdú i Miriam Díaz-Aroca, i va ser premiada amb dos Goya: un per al jove Ramallo, com a actor revelació, i l’altre per al guió de Martínez de Pisón.

Hi ha certs paral·lelismes entre Carreteras secundarias i Derecho natural, sobretot en el seu nucli argumental: la relació poc convencional entre un fill i un pare de vida errant i escassa vocació paternal, durant el tardofranquisme i la Transició. El cinema té també un cert protagonisme a Derecho natural, ambientada en part a la Barcelona dels anys setanta: el pare, que es diu Ángel Ortega –com el seu fill primogènit, veu principal de la novel·la–, exerceix com a actor secundari i guionista eventual de pel·lícules de baix pressupost. El seu model és el prolífic Paul Naschy i, com ell, té un nom artístic pretesament hollywoodià: Ray Ronson. I arriba a tenir un petit paper en Las petroleras (1971), un western rodat entre Burgos i Almeria, protagonitzat per Brigitte Bardot i Claudia Cardinale.

Amb els anys, el pare guanya pes i perd cabell i adquireix una certa notorietat –arriba a actuar al programa Estudio abierto, d’Íñigo– com a imitador de Demis Roussos, sobretot quan el cantant grec és víctima d’un segrest aeri realitzat per un grup de terroristes àrabs que s’acaben declarant fans seus i li canten Happy birthday quan fa 39 anys. Fragments de realitat surrealista que reforcen la versemblança d’aquesta gran novel·la sobre un temps, un país i una família.