Ara torno
Continuem i continuarem
“Em quedo amb l’explosió d’emoció i orgull del meu entorn personal
Quan has qualificat de cop d’estat el fet de fer una conferència a Madrid sobre la possibilitat de pactar un referèndum d’autodeterminació, és difícil mantenir aquesta escalada dialèctica quan es fan passos nous en el procés perquè els catalans puguin arribar a votar. Quan has simplificat tant el concepte de democràcia i l’has reduït al compliment de la llei, és difícil no quedar en evidència quan el Tribunal Constitucional, l’organisme que has utilitzat contra els que anomenes “colpistes”, declara fora del marc constitucional el decret d’amnistia fiscal que ha impulsat el teu ministre d’Hisenda. Una simple aplicació de la teva pròpia lògica simplista i perversa t’hauria de fer concloure que el teu ministre d’Hisenda és un colpista. Per això, quan calles i fas veure que no ha passat res (perquè, a més, el TC ha tingut la gentilesa de dir que avala l’aplicació d’això que t’ha prohibit: o sigui, ha permès que gent com Rato, Bárcenas, Diego Torres, Francisco Granados o alguns germans Pujol tinguin ara diners legals a un preu avantatjós), és que has vist que les coses no són tan simples o que, més probablement, continues la fugida endavant per no haver de resoldre de manera raonada un assumpte polític. I si els teus rivals polítics fan també una aplicació interessada de la teva lògica perversa, també et podrien dir que, encara que el Tribunal Constitucional acabés tombant en un moment o altre la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, en podria avalar igualment el resultat. Com que les coses no són tan simples (ximples?), o no ho haurien de ser, hi ha qui continua apostant per la política, si més no entesa com a compliment del programa electoral.
En aquest context, el president de la Generalitat va anunciar divendres quina serà la data i la pregunta perquè els catalans puguem votar sobre el nostre futur. I en les primeres reaccions no hi ha hagut sorpreses. Perspicaços analistes ens van explicar que el que acabava de fer Puigdemont no era una convocatòria sinó un anunci. Gràcies. Els partits unionistes va treure els gossos de torn a bordar. Els comuns van mantenir la seva irresponsable posició de no donar-se per al·ludits; o sigui, al costat de l’statu quo. El govern espanyol, amb l’as del colpisme ja utilitzat, va moure’s entre l’amenaça als funcionaris i càrrecs del govern català i la desqualificació dient que el procés independentista ja només és una qüestió d’una minoria ultraradical. Cap reacció que no fos lamentablement previsible. Em quedo, evidentment, amb l’explosió d’emoció i orgull del meu entorn personal per l’actuació del govern i la majoria parlamentària, expressada col·lectivament i multitudinàriament en l’acte d’ahir a Montjuïc. Continuem i continuarem.
