Opinió

Tribuna

La religió postprocés

“L’Estat català hauria d’assumir una completa neutralitat amb relació a les diferents creences religioses presents en la societat sense afavorir cap confessió

Un hipotètic Estat català ha de tenir en compte la religió. Quan la narrativa independentista diu que ho té tot “pensat”, s’hi inclou també aquest aspecte. El fet religiós en la Catalunya del futur és un tema que preocupa ja fa temps alguns col·lectius civils i religiosos, que volen explorar com quedaran àmbits vinculats als drets humans en el cas que existeixi un dia un Estat català. És per això que alguns d’ells s’han unit i han deixat per escrit un text (El dret religiós en la Catalunya del futur. Drets humans, reconeixement i cooperació) que es va presentar al Parlament davant de la consellera Borràs i la presidenta Forcadell. Algunes de les disset entitats promotores del document són el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans, juntament amb la Federació de Cristians de Catalunya, la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya o la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes de Catalunya.

Afirmen que en el debat sobre la configuració d’un possible Estat català, el tractament legal i polític del fet religiós una qüestió “àmplia i complexa” sobre la qual es confronten, sovint amb passió, posicions i sentiments molt diversos. A vegades, per tant, es cau en plantejaments dogmàtics i reduccionistes, fruit de les vivències particulars de cadascú, i s’oblida que les creences religioses no només són una dimensió clau d’una part notable de la població, sinó que formen part dels drets humans.

És per això que, en cas que Catalunya esdevingués un estat, la legislació hauria de reconèixer i protegir el dret humà fonamental a la llibertat religiosa, dret vinculat a la dignitat de la persona. Catalunya independent, per tant, hauria de garantir a totes les persones la llibertat de premsa i religió, així com el dret a no professar cap religió, o canviar de religió. La laïcitat oberta o el model aconfessional serien els més adients, afirmen els promotors. L’Estat català hauria d’assumir una “completa neutralitat” amb relació a les diferents creences religioses (teistes, no teistes o atees) presents en la societat (principi d’aconfessionalitat o laïcitat), sense prendre partit ni afavorir cap confessió. Forcadell defensa que la laïcitat es basa en la separació entre l’estat i les esglésies, i això es tradueix en la “neutralitat de l’estat respecte de les religions i els corrents seculars”.

La Fundació Claret és també una de les entitats que es preocupa pels models jurídics que poden ser més adients, i ja va celebrar un simposi dedicat al tema de la defensa de la llibertat religiosa, que no necessàriament ha de ser contrària a la neutralitat de l’estat. Catalunya aspira, doncs, a ser construïda per tant també amb la riquesa de les confessions religioses, que tenen totes diferents necessitats. Tot i l’asimetria que provoca el fet d’una religió majoritària (el catolicisme), a Catalunya hi ha tretze religions, algunes molt minoritàries, que malden per aconseguir una participació sense traves en la vida pública. És interessant que la proposta hagi sorgit d’entitats civils, i no de plataformes interreligioses (que també existeixen). Neutralitat no és menfotisme. Les religions existeixen i reconèixer-les és, per tant, una tasca útil i necessària, i la cooperació amb els poders públics es pot fer des de cooperació en àmbits molt diversos. L’acció social n’és un, però també l’educació.

La proposta de regulació religiosa s’allunya de plantejaments de reduccionisme agressiu laïcista, però també evita imposicions confessionals carrinclones i obsoletes. La democràcia catalana ha de ser “laica”, argumenta l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer. Laica significa que cal trobar un punt d’“equitat” que no equival a “uniformitat”. El text, coordinat pel Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans, està obert a noves adhesions. S’ha redactat de tal manera que no només plantegi un model aconfessional entre religions i poders públics, sinó que recull tractats internacionals que regulen també la llibertat religiosa i de consciència. Un dels punts més interessants del debat és el que va dir Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona: “L’Estat i els poders públics no són un fi en si mateixos, i no poden assumir funcions que no els pertoquen.” Benvingut sigui aquest text i les rèpliques que puguin arribar d’entitats i persones que hi tinguin alguna cosa a dir. El procés sovint arriba a altes quotes de misticisme heroic. En canvi, paradoxalment, aquestes dosis pragmàtiques de regular el fet religiós són molt terrenals.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a